PERSEGUINT SOMNIS

Perquè els somnis són motor de canvi!
Perseguiu-los i abasteu-los!
Us heu preguntat alguna vegada què ens impulsa a perseguir els nostres somnis? Què ens fa somiar i mantenir-nos despertes alhora?

Jo no m’ho havia preguntat mai fins fa un parell de dies, que vaig començar a rumiar sobre què estava somiant, perquè encara somio en aquell dia tan maco quan ens vàrem conèixer a la classe, o aquell dia tan horrible quan vaig desaparèixer de la teva vida malgrat seguim parlant… Perquè perseguir somnis (i assolir-los) és un dels millors objectius que ens proposem a la vida, i hi ha vegades que hem de ser agosarades, hem d’aconseguir plantejar-nos somnis que ens semblin utòpics però una mica possibles, llavors amb aquest petit trosset de realitat ens semblarà molt més fàcil aconseguir-los.

Perquè sí, perquè tothom té somnis ocults, impossibles, utòpics, reals, versemblants… perquè totes alguna vegada hem somiat en aconseguir tocar el cel de puntetes, en aconseguir veure’ns més, en aconseguir somiar despertes, en poder arribar a aquella muntanya o escalar aquell turó. Perquè potser no has somiat en com va començar tot, potser no et planteges el teu futur, potser somrius quan recordes el somni, potser plores, potser et trenques a riure… 

Perquè ara que et conec em faig creus de perquè no he somiat abans conèixer-te, de perquè no he somiat abans escriure’t aquells versos banyats en aigua de mar, perquè recordo perfectament aquell secret que ens vam dir un dia d’estiu a la platja, o potser era en aquell voluntariat que vam anar a fer i on ens vam conèixer i que, des del primer moment vam ser carn i ungla, des del primer instant ens vam començar a explicar la vida, vam compartir nits de vetlla en l’any i mig que vam estar allà juntes.

Tu recordes aquell voluntariat a Grècia als camps? Recordes que d’allà va néixer el meu primer llibre? Recordes les nits de plorera per la impotència quan vam marxar de deixar-les allà? Recordes les converses i els cafès posteriors fent-hi memòria? 

Perquè moltes vegades m’has dit que jo puc amb tot, perquè moltes vegades m’has ofert la mà, perquè moltes vegades m’has ofert l’espatlla, perquè moltes vegades (quan estàvem a Grècia) em vas dir que jo podia amb tot, em vas fer un somriure i em vas fer caure una llàgrima. Després vam anar a la tenda i et vaig explicar aquell secret, et vaig donar les gràcies per haver-te fet voluntària i et vaig agrair que estiguessis aquells dies allà perquè jo tenia mals dies, tot el què vivíem allà em superava… 

Recordo els camps com una imatge horrible, dura, inhumana, infrahumana… recordo que les refugiades ens demanaven cançons, que quan els oferíem un plat de menjar ens somreien i ens donaven les gràcies, una simple paraula, un simple gest d’agraïment… i que les més menudes s’ho passaven d’allò més bé amb els concerts que organitzàvem! Recordo també l’esperança que vaig tenir quan va acabar tota la vivència, les ganes que em van entrar de canviar el món, i que tu em vas agafar de les mans i em vas mirar als ulls, em vas dir ‘ja ho estàs canviant. Segueix així’. Recordo la primera nit als camps com la pitjor nit de la meva vida, pitjor que aquella quan vas marxar per no tornar. Recordo que vaig plorar molt, però que la meva companya em va dir que allà no es vessaven llàgrimes, que allà havíem de ser fortes i treure pit (com quan fem castells), com quan estem a la pinya dels assajos de la colla de la universitat. Treure pit i reprimir llàgrimes. Treure pit i tenir coratge, valor, resiliència. 

Resiliència, aquella paraula que vaig aprendre a les classes de Psicologia i que tant em va marcar, que tant em va costar posar en pràctica; que tant em va costar d’aplicar als àmbits més senzills de la vida, en aquells àmbits on et tenia a tu al costat, aquelles nits de plorera i d’impotència.

Autoestima, aquella qualitat que em manca, aquella qualitat que tu tens pels núvols. però de vegades pels terres; aquella paraula que tanta falta em fa, que he d’aprendre a tenir com qui neix i ha d’aprendre a xuclar del pit la llet materna. Aquell mot que jo no he conegut en graus desorbitadament elevats i que, tu, has conegut en graus màxims; perquè ets un pou de saviesa i m’ajudes en tot, m’animes i t’ho agraeixo.

Superació: aquella qualitat que em desborda, i et desborda. Aquella qualitat que compartim des de fa temps, quan ens vam retrobar; o potser fa anys, quan vam estar als camps. Aquesta qualitat tan i tan necessària en els escenaris que ens va tocar viure i on haviem d’aportar felicitat encara que tinguéssim dies negres com el carbó, però dolços com aquell de sucre que ens regalàvem quan érem petites.

Perquè sí, perquè aquesta experiència que he viscut al teu costat és un somni, i haver-te conegut en aquelles circumstàncies va ser un regal, com quan et vas acostar a mi a l’arribar a Grècia i em vas somriure; com quan la nena petita un dia havent dinat ens va regalar aquell dibuix que tinc penjat a l’habitació, com quan vam haver de marxar de Grècia per tornar a casa i vam haver d’acomiadar-nos del què havia estat casa nostra (si és que se li podia dir casa) durant un any i mig. Perquè com ens deien a Psicologia, hem de buscar la nostra experiència-cim… perquè nosaltres la vam trobar a Idomeni, a Eko, a Vasilika… la vam trobar en l’Ahmed, la Saadiya, la Heva, l’Amer, la Salam… perquè ens van renovellar les esperances. perquè ens van fer més fortes.

Recordo perfectament el moment d’acomiadar-nos dels camps, recordo la plorera que ens va agafar quan ens vam haver de separar de les nenes, de la petita família que vam veure créixer durant aquell any i mig. Recordo les morts, però també recordo la vida que s’obria entre tanta misèria, recordo que vam veure néixer l’Azahar, l’Amar, la Zahra, la Minerva… i que vam veure morir en Hakim, l’Elmas, la Saran… però que vam veure més naixements que partides, perquè elles marxaven quan nosaltres descansàvem; perquè recordo que les vides sempre arribaven al seu final quan s’obria un nou dia, quan els teus ulls humits em venien a buscar i em deien, tot ballant, que ja ens havia deixat l’àvia carismàtica de 89 anys, que ens havia deixat la nostra veïna de tenda, que aquella família havia aconseguit fugir del camp i ara eren camí d’Europa, en busca d’un futur millor.

Recordo que em van dir milers de vegades gràcies, que vam aprendre a cantar, a ballar, a riure, a plorar. Però tot això ho vam fer en família… recordo que vaig arribar sola i perduda, i que vaig marxar amb una família. Recordo que estava molt perduda, però que, perseguint un somni, vaig canviar el món, perquè perseguint un somni vaig arrencar rialles, plors i somriures. 

Recordo que vam anar després a un voluntariat a l’Índia, un altre somni, i que ens hi vam estar molt de temps, potser set mesos; però que vam tornar, com la vegada de Grècia, més fortes, més madures, més grans… vam enfortir i vam madurar, encara que tu sempre em recordaves aquella plaça buida de jocs infantils… aquells carrers desolats, buits de rialles, d’esperances… aquell voluntariat a l’hospital, a l’escola, a les cases de les castes més baixes, de les intocables, dels dàlits… 

Tu recordes aquestes experiències? Aquestes experiències-cim?

A mi m’han canviat la vida, ara soc més forta, més valenta, més resilient, més solidària, més alegre… perquè potser a tu no et van servir, però a mi em van fer veure les injustícies que hi ha al món, però també em deixa entreveure l’esperança de superació i d’empatia de la condició humana. A mi m’has canviat la vida, m’has fet de flotador, d’armilla salvavides quan m’estava ofegant enmig del mar; aquella armilla que moltes no van arribar a veure mai, que van perdre l’oportunitat d’agafar i van morir ofegades a la fossa comú anomenada Mediterrani. Però que tu i jo, en un altre voluntariat, salvarem i recuperarem l’alegria que hauria d’haver al món, que no hauria d’haver marxat mai del nostre costat.

Gràcies, per haver anat a fer aquell voluntariat, per haver-te convertit en el meu flotador, per ser la resiliència i la superació en persona… per ser un fènix ben viu que reneix de les cendres, per deixar-me ser una de les netes d’aquelles bruixes que em van dir que no van arribar a cremar, fa segles. 

Gràcies per haver-te convertit en esperança! 

Ets increïble.
Com bé em vas dir, fer aquell voluntariat em va canviar la vida.