CAPSA DE PANDORA

 Avui s'ha obert la capsa de Pandora...

Avui ja no puc més i he descobert que s’ha obert la capsa de Pandora, he estat molt desapareguda però perquè no tenia idees per escriure; he estat molt desapareguda perquè he estat pensant en moltes coses; he estat desapareguda perquè he estat pendent d’altres temes. Ho sento, però la meva salut mental i física van primer que unes reflexions.

Aquests dies he estat molt desapareguda, però m’ha anat bé. Aquests dies he estat parlant amb mi mateixa com feia anys que no feia, aquests dies m’he dedicat temps i m’he cuidat. I us dono les gràcies perquè heu estat allà, com sempre. M’ha fet mal no fer reflexions, però no podia perquè era incapaç de pensar en res més que no fos el meu benestar emocional... M’ha fet mal perquè, les que em coneixeu, sabeu que escriure per a mi és terapèutic; però necessitava apagar i tornar a encendre la màquina.

I perquè al principi he dit que s’ha obert la capsa de Pandora... doncs perquè he obert el calaix del passat i he fet una introspecció que ni al Treball de Recerca. M’he dedicat temps a mi mateixa i he tingut cura de la meva salut, perquè notava que estava en caiguda lliure. He tingut dies de tot tipus, i he tingut moment de tot; però us vull donar les gràcies perquè heu estat allà sempre. Sempre traient somriures (família), sempre fent ximpleries i videotrucades (family), sempre disposades a escoltar (germanes), sempre amb una paraula d’ànim (consellera), sempre amb un pla preparat (amistats). Sempre traient-me de les cabòries més profundes i fent teràpia constructiva per poder ajudar-me a superar un mal moment.

Pot fer anys que ens coneixem, potser mesos, potser setmanes... però el que sé és que cadascuna de vosaltres us heu construït a base de moments i experiències un raconet dins meu; teniu reservada una parcel·la en aquest cor tan gran en un cos tan esquifit. Teniu un lloc reservadíssim perquè us l’heu guanyat una mica cada dia, cavant, fent-hi un forat... I només us puc donar les gràcies per tot el que m’heu aportat. Perquè potser va començar amb una invitació per unir-me a un grup, potser va començar amb aquell perfil nou a les xarxes socials on m’estava construint un món que em fes sentir a gust i passar a formar part d’una comunitat. Perquè potser fa anys però ara ja no ens parlem, perquè potser fa mesos i us heu convertit en imprescindibles, perquè potser fa mesos i m’heu demostrat molt més que molta gent que fa “tota la vida” que la conec i potser no em demostra gaire res, perquè potser ens coneixem des de fa un any i escaig i m’heu demostrat moltíssim; perquè potser fa mesos que vaig entrar a formar part de tu i ja m’has demostrat que no cal ser-hi cada dia, i que tenim mil projectes pendents.

Per tot això, que ja hem passat, i per tot el que vindrà us dono les gràcies: gràcies per haver confiat en mi i haver-me obert un trosset del vostre interior. Gràcies per haver-me ajudat a somiar desperta. Gràcies per haver-me tret el son quan era necessari, per haver-me’l fet venir quan era pertinent... Per tots els riures que ja hi ha hagut, per tots els que queden per venir.

Gràcies per seguir dempeus al meu costat i haver–vos convertit en imprescindibles. Gràcies per demostrar-me que les paraules també tenen un valor. Gràcies per haver-me ensenyat a alçar el vol. Gràcies per haver-me escoltat i per haver-me obert un trosset de vida, per ajudar-me a compartir aquests fantasmes que m’assetgen quan menys m’ho espero.

 

Gràcies per, malgrat no tenir reflexions en uns dies, estar sempre alerta per saber com estava. Això no té preu!!

 

Gràcies per tant.