AGAFANT IMPULS

Equivocar-se és maco, i aprendre de les errades ho és més.

Estic sola, nedant. Estic sola fent braçades a l’aigua, i de sobte, m’enfonso. Alguna cosa m’agafa del peu esquerre i m’estira cap avall, una força m’impulsa a no fer-li cas però no tinc forces per a res, desisteixo i marxo cap avall…

Perquè la força de la gravetat em permet mantenir-me surant a l’aigua, però la força de voluntat és més forta i m’obliga a enfonsar-me i desistir. Ja no puc més, vull marxar, estic farta; no puc més, cada prova que tinc per superar m’ofega (i no són més grans que un got d’aigua), però no puc més… 

Llavors et veig, perquè encara tinc el cap fora de l’aigua i respiro una mica. Et veig i et crido pel teu nom… tu et gires cap a l’altra banda, donant-me l’esquena; potser no m’escoltes, potser no em vols fer cas. Perquè la piscina és molt gran però a la vegada s’està molt bé, perquè l’aigua està tèbia i em relaxa (després del dia dur que he tingut ho necessito), perquè sempre vaig atrafegada i mai tinc temps per a res… perquè mai m’he dedicat temps a mi mateixa, perquè sempre te’l dedicava a tu però ara que ja no hi ets puc ser lliure, puc ser feliç.

Torno a la piscina, a l’aigua calmada, a l’aigua tèbia; perquè et torno a cridar amb totes les meves forces, però tu no m’escoltes, tot i que mires cap a mi, Començo a moure els braços fent com arcs per a què em vegis; de sobte comences a córrer cap a la negra nit, cap a la claror de l’aigua, però alhora cap a la foscor del bosc; perquè de sobte escolto un soroll d’aigua esquitxant i un crit, perquè de sobte em trobo al fons de l’aigua encadenada a un present que m’ofega, que em sobrepassa…

Tot queda en silenci, tot roman quiet… la quietud de la nit em fa pensar en l’espai, en l’univers; la solitud que sento ara mateix és increïble, necessito a gent al meu costat, necessito que tornis, que t’estiguis banyant a la mateixa piscina que jo, que em donis tema de conversa, que m’ajudis a superar els problemes que tinc, que em facis perdre el fil de la conversa i recuperar les ganes de viure que em treuen alguns aspectes de la meva rutina.

Perquè vull tornar a ser aquella noia que et va demanar seure al teu costat en aquella classe, perquè vull tornar a ser segura, decidida, forta, valenta… perquè vull recuperar aquelles hores mortes al parc, entre classes, a la plaça, al banc, a la festa, a la nostra piscina… perquè vull recuperar aquelles hores mortes que abans utilitzava per llegir, per escriure, per somiar, jugar i créixer…

Per agafar aquell impuls que vam perdre quan ens van tallar les ales, quan no ens van permetre seguir fent camí cap al nostre somni, quan ens van ensenyar a somriure davant la vida, davant els problemes; quan vam aprendre que el somriure és l’única corba que ho redreça tot, i en especial el somriure aquell que vam veure al mes de juliol de fa quatre anys, que ens va canviar la vida i la manera de concebre el món… per agafar aquell impuls que vam guanyar quan vam aprovar aquell examen, quan vam passar aquella prova que ens va donar ales per fer el que volíem, quan vas aconseguir pujar aquella muntanya després d’aquella operació tan complicada… 

Perquè recordo que em vaig ofegar en aquella piscina, però que vas venir a treure’m amb un flotador i que, després, em vas fer llançar-me a l’aigua per aprendre a nedar millor, perquè això és pràctica, és anar fent feina de formigueta i és anar millorant dia a dia; perquè no puc pretendre pujar l’Everest si abans no m’he entrenat fent muntanyes més petites. Recordo també que em vas dir que la vida consisteix en proves d’assaig-error i que a base de superar aquestes proves anàvem creixent dia rere dia, anàvem superant obstacles… primer aquell examen, després aquell treball, més tard aquella prova d’accés i de nivell… perquè recordo que em vas dir que la força de voluntat està dins meu, que jo puc amb tot el que em proposi, perquè si no ja ni m’ho plantejaria. Perquè vas ser la força que em va servir per volar, perquè vas ser el motiu pel qual vaig voler fer realitat aquell somni; perquè recordo que em vas dir un dia una mentida i ja no vaig voler confiar en tu, però soc massa bona i no m’hi vaig poder estar per donar-te una segona oportunitat.

Perquè a base de caure’ns i aixecar-nos aprenem.

Perquè la vida és assiag-error.

Perquè equivocar-se és maco.