LA VIDA, UNA CASUALITAT

Avui estic inspirada, us prometo que és la darrera del dia!

Per què si les casualitats no existeixen, com és que ens vam conèixer?

La vida és una casualitat, i gaudir-la amb tu més encara. La vida és un fragment de temps, temps finit i preciós. No el desaprofitis, un segon que marxa és un segon que no torna. No desaprofitis aquelles meravelles que se’t col·loquen davant l’esguard, el teu esguard, allò amb què guaites el món, les teves finestres a la realitat.

Gràcies a les casualitats ens hem conegut; ens vam conèixer en aquell examen, o en aquella reunió, o en aquella classe d’anglès... sigui quan sigui GRÀCIES! En aquell examen que tan malament em va anar, en aquella reunió que vàrem connectar només obrir la boca, en aquella classe d’anglès on em vas començar a explicar qui eres des del minut zero i on vam connectar perfectament.

Perquè em va fer ràbia les llàgrimes que vaig vessar quan tot va acabar, quan vam dir fins aquí, quan vam donar per llegit aquell llibre o per vist aquell llargmetratge; perquè les vegades que ens hem conegut han estat casualitats, perquè les vegades que ens hem trobat han estat perfectes, perquè saps com treure’m un somriure.

Gràcies, gràcies i gràcies; perquè potser ens vàrem conèixer en aquella reunió, en aquell examen, en aquella classe, en aquella competició... potser són coses meves i no ens hem conegut mai, potser ens coneixerem més endavant, potser no ens coneixerem mai; potser ens portem coneixent tota la vida però mai hem coincidit, potser et trobo a faltar i per això t’escric aquestes paraules... perquè estimar és increïble i som privilegiades de poder-ho fer (o  d’haver-ho fet en algun moment)... perquè és increïble estar encisada per la lluna que il·lumina la nit fosca d’agost mentre ens banyàvem a la platja dels nostres somnis, perquè és increïble mirar-te als ulls d’avellana i perdre la brúixola de la vida...

Perquè haver-te conegut és un somni fet realitat, perquè haver entaulat una relació (del tipus que sigui) amb tu és genial, perquè som afortunades, perquè t’estimava, t’estimo i t’estimaré; perquè soc molt afortunada encara que no ho vulgui reconèixer... perquè la vida és un camí que ens forgem amb les nostres decisions, perquè és un únic camí, una única via... perquè en aquesta via van apareixent obstacles que hem de superar, però que JUNTES podrem amb tot!

Perquè mai és tard per posar el comptador a zero i reconèixer on ens hem equivocat, perquè mai és tard per organitzar-nos una mica, perquè mai és tard per estimar i sentir-se estimada... perquè mai és tard per res excepte quan notes que has perdut el temps, llavors és tard per a tot.

Vas ser el motiu de les meves llàgrimes més sinceres, de la meva alegria tan exuberant, de la meva tristesa més profunda... de les meves ganes de viure, de les meves ganes de deixar-ho de fer... vas ser el motiu de milers de moments, vas ser la meva inspiració per escriure aquells verosos en un dia d’estiu, de tardor, d’hivern... Vas ser el motiu de milers de moments, de milers de confidències, de secrets... perquè vas ser l’alegria en aquell concert, la sorpresa en aquells dies d’incertesa, de neguit, de por... perquè conèixer-te va ser una bonica casualitat (una més que porta el teu nom), va ser una meravella compartir amb tu aquell curs acadèmic anys enrere, compartir aquell secret tan nostre, aquell petó, aquella abraçada a primera hora del matí...

Perquè vas ser i seràs la millor casualitat d’aquest petit món nostre, d’aquella tarda de gener, d’aquell matí de març, d’aquell dia de juny... perquè és genial compartir la vida amb persones tan boniques i úniques com tu...

Perquè la vida n’és una, de casualitat. I estic orgullosa de què en formis part.

Ens retrobarem aviat, no pateixis.