PERDRE AMISTATS PER ROMANDRE EN SILENCI

Avui va per tu, avui va per nosaltres. 

T'estimo i et trobo a faltar. 

Torna, si us plau.

Aquests dies estic callant i empassant moltes coses, aquests dies estic farta de romandre en silenci; com he dit a la publicació anterior, tinc veu i la vull utilitzar. Però al mateix temps tinc por. Por de perdre amistats valuoses per romandre en silenci, però la pregunta és: si són valuoses perquè no puc comentar les coses lliurement? Perquè tinc por a la reacció de certes persones davant alguns temes de conversa?

Tinc por de perdre amistats per callar coses, tinc por de perdre aquelles amistats ‘sòlides’ que tinc per ximpleries (o això em diuen, tot i que per a mi són temes importants). Tinc por de perdre’t, i t’ho dic aquí i ara. Tinc por de que el vincle s’afebleixi més del que ja ho està, per això et vull deixar el teu espai, però no soc capaç perquè et trobo a faltar i et necessito a la meva vida. Perquè tot aquest confinament horrible que ens ha tocat viure m’ha fet veure qui és important i qui no, a qui l’importo i a qui no; perquè aquests dies he recuperat amistats necessàries però també acabaré perdent d’altres per culpa de l’orgull. Perquè ho admeto, soc una persona orgullosa, soc una persona que té l’autoestima baixa però que, a mesura que passen els dies, vaig creient més en mi mateixa i vaig agafant seguretat. Perquè aquests dies m’he menjat el cap (sí, ho admeto, em menjo el cap) però no pel que tu et penses; no soc una noia que es menja el cap per tot, soc una noia insegura en certs temes que li fa mil voltes a la cosa més senzilla i simple del món. Que es conforma amb una abraçada, amb una mà amiga a la que poder-se agafar; em conformo en que estiguis a la meva vida i formis part del meu viatge en tren, de què formis part del trencaclosques tan gran que és la vida, D’aquell dia de novembre. D’aquell dia de gener. D’aquell dia de desembre on ens vam explicar la vida sencera i els miracles que hi succeeixen... d’aquells dies on eres la clau de volta de la meva felicitat, d’aquells dies on eres el meu pilar essencial, però que ja t’has desintegrat per complert o queda molt poc del que eres en un inici.

Aquestes nits estic plorant molt, els malsons que m’assetjaven i que tu n’eres conscient estan tornant, però en situacions diferents... ara hi surts tu com a part dolenta, ara s’han girat els papers. Ara als malsons m’escridasses i em demanes que desaparegui de la teva vida, no pateixis, si és el que desitges i ho crides als quatre vents ho acabaré fent. És curiós com la truita es pot girar en menys de dos mesos, abans eres tu el meu confident, el que m’escoltava i el que em deixava plorar i ara ets tot el contrari... el que no m’escolta i passa de mi (dient-me que soc una criatura), el que em fa plorar i el que vol que desaparegui de la seva vida. Com et vaig dir en el seu moment, faré el que millor em vagi a mi perquè és la meva vida. Vas    formar-ne part i estic orgullosa, però tot té un límit, i no penso permetre que el sobrepassis. T’estimo, i per això em limitaré.

No oblidis que t’estimo. No oblidis que ets important. No oblidis qui vas ser aquell dia de tardor, vas ser el meu confident, vas ser el meu mirall, vas ser increïble... vaig passar els millors dies de la meva vida, perquè hi havia de tot. Perquè estaves tu. I ara em falta alguna cosa, em falten les teves abraçades, les teves rialles... em faltes tu.

Com ja t’he dit per activa i per passiva t’estimo, t’estimava i t’estimaré. Ets i eres important. Ets i eres increïble.

Només et puc donar les gràcies per tot el que vas ser. Per tot el que ets i per convertir-me en el que soc avui mentre et dedico aquestes paraules. Mentre ploro recordant el que vas significar per a mi... mentre ploro recordant les nostres nits al teatre, les nostres al cinema, les nostres nits en vetlla...

GRÀCIES PER FER-ME QUI SOC!

Em segueixes tenint i em tindràs sempre. I jo, et tindré?