CAMINAR CAP A TU

Compta amb mi, ara i sempre.
Avui començo la reflexió citant, citant un periodista i escriptor uruguaià que no sé si us sonarà. Ell és Eduardo Galeano i té una cita que m’agrada molt, diu el següent: La utopia és a l’horitzó. Camino dos passos, ella s’allunya dos passos i l’horitzó es mou deu passos més enllà. Llavors, per a què serveix la utopia? Per això, serveix per caminar.

Quan he llegit aquestes paraules he recordat que estaven impreses en un llibre de poesia, CAMINA, i he recordat que la cita és molt certa, perquè si no tenim horitzons a abastar no serveix per a res caminar, i cada objectiu que tenim és un horitzó nou, és una muntanya per escalar o, entrant al meu terreny, és un castell per pujar i coronar. Cada objectiu és un horitzó, i cada horitzó està lluny, s’ha de caminar molt per aconseguir-lo assolir, s’ha de fer molta feina per poder arribar a l’inici de la fita; s’han de fer molts quilòmetres per créixer i aconseguir allò que volem...

Perquè la vida és això, un seguit de camins i fites a assolir. Perquè la vida és un viatge en tren (com he dit a les reflexions de butxaca anteriors) i que, quan naixem, comprem un bitllet d’anada, però mai de tornada, perquè comprem un bitllet cap a un destí incert i desolat, perquè no sabem quan durarà aquest viatge ni qui pujarà al nostre tren... perquè no sabem qui en baixarà, perquè no sabem quantes vegades ens aturarem o si no ho farem cap vegada. Perquè al meu tren hi ets tu, però potser demà baixes, perquè potser d’aquí un temps tornes a pujar, perquè potser el meu tren s’espatlla i ja no funciona mai més; perquè potser el motor del tren es rovella abans de temps i deixa de funcionar de forma prematura... perquè poden passar tantes coses...

Però no ens hem de desanimar, hem de mantenir el nostre tren en forma, hem de fer tot el possible per aconseguir que funcioni de manera correcta i per evitar que s’espatlli. Hem de fer reparacions, però també l’hem de cuidar... cada operació que ens fem per curar-nos en salut és una reparació que li fem al tren de la vida, cada cura que li fem és un petit descans que té per poder recuperar forces i agafar embranzida. I volar. Volar lluny.

Perquè a cada etapa del viatge coneixem noves persones, perquè ara encetes una nova etapa, o un nou llibre, perquè ara fa poc que potser vas encetar-ne una... o que la vas acabar. Perquè cada vegada que et recordo em poso a pensar, a reflexionar, a filosofar sobre què vol dir caminar, sobre què vol dir la utopia.

Perquè recorda que la utopia és un camí que mai abastarem, és un camí que ens fa assolir fites diàries i que, per tant, ens fa mantenir-nos en forma al gimnàs de la vida. Perquè la vida també és un gimnàs. Perquè la vida pot ser allò que vulguis, perquè la vida és del color que més t’agradi (o el què més odiïs) perquè a la vida et trobaràs amb persones que no et faran entrar ni fred ni calor, perquè potser et trobes amb altres que estaran allà amb tu en els dies grisos. Perquè tu, (sí, sí, qui llegeix aquesta entrada), t’has fet un lloc a la meva vida, perquè has comprat un bitllet al meu tren, perquè has pujat i no has volgut baixar malgrat les meves insistències, perquè has estat allà dia i nit, hora rere hora, plor rere plor. Perquè hem aguantat estoicament les pedregades que han caigut sobre nostre...

Perquè la vida, a l’igual que les condicions climatològiques diàries, té de tot... té dies grisos, o amb núvols, té dies clars, o amb un anticicló a sobre; té dies negres i de pluja intensa amb llamps i trons... potser tens més dies d’anticicló, potser en tens més de negres; però tinguis el dia que tinguis vull que sàpigues que estaré allà.

Estaré allà i ens curarem les ales, estaré allà comptant amb tu, caminant juntes; estaré allà per tu, per curar-te, cuidar-te i estimar-te. Perquè no vull fallar-te i, si ho faig, vull que em perdonis. Recorda que som persones i ens equivoquem, recorda que la vida està feta a base d’assaig-error; que per aprendre a caminar hem d’aprendre a caure.

Compta amb mi, ara i sempre. En aquest viatge i en tots.