CASTELLS, ESCACS, VIDA

Segona reflexió del dia, avui estic inspirada...

Maldecaps que tinc al damunt, estrès que surt amb tot el que ens ha tocat viure.

Tant els castells, com els escacs són formes de veure la vida. Jo per exemple m’imagino que la meva vida són diversos castells de diferent complexitat i que, com en el món casteller, cada objectiu assolit és una aleta feta i un castell coronat. Cada vegada, a mesura que avança la vida, ens trobem davant de castells més difícils i més complexes de pujar, aletes més complicades de fer i castells més fràgils... però si comptem amb una bona pinya (una bona base) és molt més fàcil suportar tot el pes que ens vingui al damunt. Si comptem amb un bon equip a la partida d’escacs, sí que és veritat que en algun moment arribarà l’escac i mat, però també és veritat que haurem gaudit molt de la partida i de les persones amb les que ens hem creuat com a contrincants, però sobretot com a equip.

Tu i jo formem un bon equip, o formàvem, el temps verbal en aquest cas és important; però ara que ja no formem aquest tàndem, que ja no som part de la mateixa partida ni del mateix pilar, que ja no formes part directament de la meva vida, et vull dir que t’estimo. Et vull dir que et trobo a faltar. Et necessito dir que ets i eres important en la meva vida, que ho vas ser durant aquells mesos, que ho vas ser en aquells dies d’incertesa... que ho continues sent avui malgrat el vincle hagi canviat, t’he de dir i demanar que no marxis encara, que t’esperis una mica més.. t’he de demanar que no te’n vagis de la meva vida, que recuperem la confiança perduda i que, si és possible, comencem de nou.

Ets una persona genial, tothom ho és a la seva mesura, però tu tens alguna cosa que et fa diferent; tens un esperit lliure que vol volar i fer-te volar... aprofita les ales que tens, no sigui el cas que un dia te les tallin. Sigues lliure, però sobretot, si us plau, SIGUES FELIÇ!

Recuperar la confiança, què fàcil sona, no? Potser és molt fàcil de fer, però per a mi és un castell de gamma extra, (potser és un pilar de nou amb folre, manilles i puntals), però mai se sap quan podrem recuperar aquell castell que donem per perdut. Espero que algun dia. Però com em diuen per casa, RES ÉS IMPOSSIBLE, així que potser algun dia podem tornar-ho a intentar...

M’agradaria que tot això s’acabés i veure’ns, m’agradaria dir-te que em tindràs sempre allà quan et faci falta, que seré la teva faixa a la vida, que tu seràs la meva crossa dels castells complexos o que serem les ales necessàries per volar lluny, per complir el nostre somni de veure món, de rodar el llargmetratge de la nostra vida... Perquè si una vida complerta és un castell complex o una partida d’escacs acabada, què som nosaltres? Peons, enxanetes, cavalls, torres, dosos, crosses?

Perquè ara amb aquests dies que estic vivint estic molt més sensible que de costum, perquè tinc por, por de perdre a tothom, por de no saber què vull fer amb la meva vida... por de perdre’t i por de perdre’m a mi mateixa. Necessito saber que estaràs allà, que seguiràs sent la faixa que portes sent des de fa dies, que seguiràs sent el suport que tinc des de fa mesos, però que no permetrem que aquesta merda (perquè no ens enganyem, és una merda) acabi distanciant-nos.

Et trobo a faltar, necessito tornar a jugar la partida, necessito tornar a pujar aquell castell i fer l’aleta. Però sobretot necessito viure, amb tu o sense tu, però necessito viure.

I ser feliç.