COMPTANT PIGUES

Perquè avui he posat per escrit la història d'una cançó preciosa, una cançó d'amor que val la pena escoltar.
Una cançó d'Obeses, anomenada 'es compten les pigues'.

El teu cos és un llençol, un llençol tacat de pigues. En aquest llençol cada vegada apareixen més i més pigues, més i més taques permanents… perquè cada piga és un record, perquè cada record és una vida viscuda i un moment per recordar.

Perquè aquesta reflexió és la història d’una cançó, que precisament va de comptar pigues, una cançó que és una història d’amor entre dues noies d’una mateixa classe. Perquè la força de tota la reflexió rau en un bolígraf blau cel, en un color que, quan mirem cap a dalt, ens fa sentir-nos petites.

Perquè ens vam asseure juntes en aquella classe d’història i ens vam començar a explicar la vida i miracles res més conèixer-nos, perquè em vaig descuidar el meu bolígraf de la sort, el meu bolígraf blau cel, i em vas deixar el teu; perquè acte seguit et vaig agafar la mà i em vas confessar que estaves malalta; perquè la teva vida s’escolava entre les meves mans, perquè els teus cabells queien com les fulles a la tardor, perquè els blens de cabell es desprenien amb força, malgrat tu intentaves retenir-los al teu cap, malgrat intentaves que la teva vida no acabés tan prematurament. 

Però un dia d’hivern, mentre tu feies quimioteràpia, jo vaig anar a veure’t, perquè sí, perquè m’havia enamorat de tu i volia compartir la vida que et quedés al teu costat, perquè cada vegada et costava més respirar i estaves més i més prima; perquè l’alegria del primer dia que ens va unir quan t’asseies al meu costat i em vas deixar aquell magnífic bolígraf blau cel amb el què va començar tota aquesta meravella d’història, perquè va començar a la classe d’història de segon de batxillerat, el primer dia a primera hora. Perquè jo era nova a l’institut i em vaig voler asseure al teu costat, perquè després tu amb un simple gest, et vas guanyar la meva estima.

Perquè recordo el dia del diagnòstic, que t’acompanyava a l’hospital, perquè tenies por i cada vegada estaves més i més prima, t’assemblaves a un paper de fumar; eres molt fràgil. Recordo que estàvem assegudes a la sala d’espera de la metgessa i que et van cridar amb aquella veu tan amable que tenen les del personal sanitari, van dir el teu nom i tu et vas posar a tremolar; et vaig agafar la mà i vam anar cap a la consulta. Vam seure a les cadires, tu a la dreta i jo a l’esquerra; érem dues noies de disset anys, enamorades i disposades a viure el temps que ens quedés juntes, ens convertiríem en carn i ungla (més si era possible). 

Perquè t’ho deia a cada moment que teníem plegades; perquè havíem d’aprofitar la vida, la teva que s’acabava i la meva que estava en ple apogeu; perquè estava a mitja vida i volia compartir-la amb tu, perquè tu em deies que volies compartir la que et quedava, que volies tenir les forces compartides, la batalla…

Cada sessió de quimioteràpia era pitjor que l’anterior, estaves més apagada, els cabells eren més escassos i el somriure brillava per la seva absència; perquè recordo la primera vegada que ens vam veure (i on em vas deixar el bolígraf blau cel) que ens vam començar a comptar pigues, tu en tenies 29 i jo en tenia menys, però les dues compartíem aquest tret físic, les dues compartíem les pigues que ens decoraven el rostre i el feien més brillant.

Perquè tot va començar amb la primera classe d’història de batxillerat, un dilluns a les vuit del matí; perquè no m’agradava massa l’assignatura, però compartir-la amb tu era perfecte, era el meu bri d’esperança.

Perquè després vam compartir nits senceres parlant, abrigant-nos amb carícies i petons, perquè vaig estar moltes nits de la meva vida a l’hospital mentre tu estaves amb la quimioteràpia, mentre tu et debaties entre la vida i la mort, mentre la teva vida s’escolava entre els porus de la pell i els teus cabells rojos queien com les fulles a la tardor.

Perquè el nostre bolígraf blau cel va ser el nucli de la nostra història d’amor, però que un dia de febrer, un dia gèlid i que havia plogut, vas marxar; vas marxar per sempre, vas deixar de viure, el teu cor va deixar de bategar. Perquè mentre estàvem escoltant la ràdio van posar la nostra cançó, que sembla que l’haguessin escrit per nosaltres, descrivia la nostra història.

Perquè recordaré que quan vas marxar i va tornar a començar el curs, altra vegada amb història, vaig seure al final de tot, però lluny de plorar vaig recordar-te i vaig agafar el bolígraf blau cel, vaig començar a prendre apunts i vaig escriure el teu nom a dalt de tot de la primera pàgina.

Perquè t’estimo i, malgrat ja no estiguis, et seguiré estimant. Perquè m’has canviat la vida.

GRÀCIES

Per aquella classe d’història on va començar la millor història d’amor de la meva vida.

T’estim