ESCLAVATGE O LLIBERTAT?

Perquè vull ser lliure, perquè vull estar amb tu.
Perquè t'estimo.
Per tu, per mi, per nosaltres


On està el límit entre ser lliure i ser esclava d’alguna cosa? On està el límit que distingeix amistat i amor? L’amistat és una forma d’amor? L’amor és una forma d’amistat? Ambdues són formes d’esclavatge i de llibertat al mateix temps?

Són massa preguntes que em faig quan penso en tu, quan penso en el què vas significar per a mi durant aquell temps en què érem carn i ungla, aquell temps que érem amigues, parella, germanes, confidents; però que en els últims dies s’ha girat la truita i ens odiem, ara som esclaves del nostre passat però som lliures perquè ja no ens oprimim, ja no ens fem nosa. He après que ja no em fas nosa, ara et tinc indiferència, que és molt pitjor. Ara quan parlo amb tu no noto ni fred ni calor, ara ja no em pugen els colors ni em poso nerviosa, ara ja no hi ha res. Simplement em provoques fàstic, indiferència; fins i tot por. Por perquè no sé de què ets capaç, por de que algun dia ens retrobem i em facis mal, o te’l facis a tu mateixa...

Perquè no vull fer-nos mal, perquè encara que no ho vulgui reconèixer m’importes... perquè no seré capaç d’oblidar-te, perquè vam viure massa coses en aquells dies que érem carn i ungla; perquè t’has convertit en una persona increïble i perquè, encara que em costi dir-ho i reconèixer-ho... t’estimo. Perquè vas ser aquella confident que em va explicar aquell secret vora el mar, que em va deixar plorar en aquell dia negre, quan va passar allò que només tu saps... quan em van dir que no, quan els meus somnis es van fer miques.

Perquè vas marxar aquella nit freda de desembre, perquè vas desaparèixer de la meva vida sense deixar rastre i et trobo a faltar, perquè no podem ser lliures si no tenim tot el que necessitem; i no ens enganyem perquè mai serem lliures del tot, ja que mai assolirem la felicitat complerta. Perquè vas marxar aquella nit freda de desembre quan un nou any s’obria les portes entre la meva vida i la teva mort, perquè em vas dir que mai et perdria i ara ja no tornaràs, ara la meva vida estarà incomplerta perquè em faltes tu, perquè les nits que vam passar juntes no tornaran.

Perquè ara et llegeixo encara, i em sento esclava d’aquelles paraules que em vas escriure. Perquè soc i seré esclava de les meves accions i de les meves paraules, perquè seré esclava d’estimar-te incondicionalment (perquè sí, t’estimo incondicionalment encara que tu no), perquè l’únic que vull és alliberar-me de les cadenes que em lliguen a la cova de Plató i buscar la llum que hi ha fora, perquè necessito respirar aire pur i salvar tot el desastre que hem creat, com alliberar-nos de les cadenes que ens oprimeixen. Perquè a la cova hi ha esclaus, però perquè un dia a un dels que hi havia allà dins se li va il·luminar la closca i va anar a buscar-te, va anar a buscar la llum tan necessària aquests dies...

Perquè aquest món encara es pot salvar, perquè podem fer d’heroïnes sense capa però sempre sabent on està el nostre límit.  Perquè podem destrossar el món (més del que ja ho està) i crear-ne un de nou. Perquè podem pujar juntes al tren i fer el viatge plegades.

Gràcies, gràcies i gràcies!

Perquè t’he estimat i t’estimaré sempre.

Perquè vull ser lliure, però alhora vull estar amb tu.

Perquè seré incondicional a les teves paraules.

Perquè farem nostres milers de moments.

Perquè somriurem i ballarem a la vida.

Perquè somiarem en fer un món millor.

Perquè serem nosaltres mateixes sense importar-nos la resta.

Per tot això i més, GRÀCIES!