ESGUARDS

Perquè les mirades canvien el món.

Perquè els ulls poden transmetre moltes coses, perquè poden ser de mil maneres i formes; perquè els teus ulls em transmeten seguretat, perquè els meus ulls transmeten dubte, perquè els ulls de la nostra companya de taula transmeten resiliència… perquè quan us miro als ulls mentre parlem m’agafen ganes de riure, de plorar, de somriure, de cridar… perquè tinc ganes de deixar-ho tot enrere i perdre’m en les vostres mirades: segures, fermes; en contraposició a la meva: insegura, dubtosa, poruga…

Perquè uns ulls transmeten molt, perquè uns ulls poden riure, poden plorar, poden obrir-se com plats, poden tancar-se ben fort per espantar malsons i imatges dolentes, perquè podem guaitar paisatges preciosos, podem mirar postes de sol, podem gravar-nos imatges a la retina, podem desar aquelles postes de sol que vam veure a la platja la nit més curta de l’any, o podem recordar la sortida del sol al festival de l’estiu, o les nits en vetlla a l’altre festival perdudes enmig de la muntanya.

Tu recordes aquella mirada que et vaig fer quan vaig marxar de casa un dia de pluja, amb els ulls enaiguats? Recordo que et vaig mirar als ulls de color blau cel i em vas fer l’ullet, em vas somriure i em vas empènyer cap a fora; vas tancar la porta i jo vaig tancar els ulls ben fort reprimint les llàgrimes que, traidores, van acabar sortint pel llagrimal i humitejant-me les galtes, em van fer baixar el cap i plorar com mai ho havia fet; havia girat l’esquena a una etapa de la meva vida, ara hauria de buscar uns altres ulls que em fessin de refugi, uns altres ulls que em permetessin veure el món d’una manera horitzontal, que em permetessin créixer.

Al llarg de la meva vida m’he creuat amb mirades de tot tipus: mirades indiferents, mirades de compassió, mirades neguitoses, mirades confidents, mirades còmplices… mirades plenes d’agraïment i mirades farcides d’odi, totes dues m’afecten i em fan seguir sent com soc (si t’agrada bé, i si no doncs ho sento); recordo que em vas dirigir una mirada plena de menyspreu perquè no et vaig fer cas d’aquella crida de socors que em feies; perquè les mirades indiferents són les que més ràbia em fan, tot i que també estan les mirades buides, que quan miro als ulls caic en un pou profund i sense fons, perquè caic i caic…

En aquests anys que m’he començat a fixar en les mirades de la gent, en aquelles mirades que diuen tant sense pronunciar paraula, que canvien de significat amb el pas dels anys, que es mantenen vives i despertes, que ens mantenen a l’espera de saber quin futur ens tocarà… hi ha esguards desperts, vius, mediocres, desesperats, sincers, plorosos… hi ha mirades confidents, n’hi ha que són despertes o que, per contra, són sinceres però no transmeten el que voldríem. Hi ha mirades que parlen, que riuen, que canten… hi ha mirades que ho diuen tot amb un simple obrir i tancar d’ulls, amb una picada d’ullet, amb un riure d’ulls…

Recordes aquella mirada que ens vam fer, còmplices, el dia més complicat de la nostra vida? Recordes que tu em vas dirigir una mirada tendra, que jo et vaig dirigir una de molt dura, nerviosa i dubtosa? Abans d’aquell examen que tan i tan bé ens va anar… que vam treure un vuit!! Còmplices d’aquella exposició de sentiments, d’aquella vegada que vam haver de deixar-ho tot, plegar veles i abandonar la lluita; aquells ulls derrotats que em van ferir en guàrdia durant nits i nits mentre tu lluitaves per seguir en aquest món, perquè no et quedava massa temps i volíem aprofitar-lo al màxim.

Recordes que ens vam fer una mirada dirigida a les nostres persones de referència durant aquell dia de nervis, aquell dia de plors irrefrenables, de torrents desbordats de les nostres finestres al món?

Perquè una mirada pot valer més que milers de paraules, perquè quan no podem parlar els nostres ulls ho fan per nosaltres. Perquè avui va de mirades: mirades còmplices, neguitoses, sinceres, amigues, hostils, enemigues… mirades al cap i a la fi.

Mireu el món que us envolta, descobriu les meravelles que us proporcionen aquestes finestres al món, i, quan les necessiteu netejar, ploreu.

I si no podeu gaudir d’aquestes finestres, busqueu-ne d’altres, les acabareu trobant, n'estic convençuda!