ESMENANT ERRADES

Perquè la vida és aixecar-se, somriure i seguir endavant.

Perquè com em dius sempre, la vida és caure i aixecar-se. Perquè com em dius sempre, la vida consta d’errades i encerts, perquè malgrat totes les males passades li somrius a la vida i estàs allà, incansable.

Gràcies per tot, per ser exemple, per estimar-me com ho fas malgrat les meves males contestes. Perquè família ja és això, perdonar i que et perdonin, estimar i que t’estimin. Gràcies per haver estat allà amb mi (i per mi) les vint-i-quatre hores del dia, els tres-cents seixanta-cinc dies a l’any, els set dies de la setmana i els divuit anys de la meva vida. 

Perquè tenir amigues està molt bé, però tenir família és inigualable; perquè les amigues saps que estaran allà, però potser (encara que siguin molt especials) no duren per sempre, però la família saps que, passi el que passi, estarà allà.

Perquè avui l’entrada va cap aquelles persones que, dia rere dia, patacada rere patacada, vetllen per mi. Perquè avui l’entrada, a l’igual que l’anterior, torna a tenir noms i cognoms. Perquè avui serà breu, però el nostre vincle serà molt més llarg que qualsevol entrada que et pugui dedicar-te, perquè com diuen a una cançó ‘OHANA SIGNIFICA FAMÍLIA’. perquè nosaltres som una d’unida, encara que de vegades s’esquerdi la confiança, però després es torna a construir.

Perquè malgrat ens cridem, ens llancem els mobles pel cap, ens insultem; sempre m’acabes perdonant, per molt grossa que sigui la ficada de pota sempre m’ho acabes esmenant tot i t’ho agraeixo. Gràcies per totes les vegades que m’has ajudat, que has vetllat per mi, que m’has escoltat, aconsellat, deixat plorar, deixat riure… Perquè malgrat no et doni les gràcies saps que t’agraeixo tot el que fas per mi, encara que no ho demostri, encara que sigui molt i molt tossuda, que em capfiqui en les meves coses i no vulgui fer res extern. Perquè escriure’t aquestes paraules, que no soc capaç de verbalitzar, em va molt bé; perquè tinc la sensació de què aquesta reflexió serà curta, però més que una reflexió és un perdó cap a tu, cap a vosaltres… per totes les vegades que us he cridat, faltat el respecte, insultat, fet plorar… per totes i cadascuna d’elles que m’has perdonat, que jo no era capaç de corregir, que no me’n adonava quan ho feia…

Perquè la diferència que hi ha entre tu i jo són les que ens fa ser millors persones, perquè, com em dius tu sempre, el mestissatge és allò que ens fa ser sinceres amb l’altra persona, allò que necessitem per sincerar-nos amb el món que ens envolta i amb nosaltres. Perquè per la meva tossuderia he perdut moltes coses, perquè si no canvio acabaré perdent-ne moltes més, t’acabaré perdent i em farà molt de mal. 

Ho sento, ho sento molt, sé que he de corregir, però a base d’errades també se n’aprèn; a base de caure i aixecar-nos, a base d’equivocar-nos, de corregir, d’esmenar, d’estimar, de respectar… Ho sento moltíssim, sé que no soc la persona que t’agradaria però estic intentant canviar. Ho intento fer el millor possible, ho prometo, però hi ha vegades que no surt bé (moltes, masses); però et prometo que m’esforço.

Perquè cada vegada que em dius que jo puc fer allò que vulgui, que els límits me’ls poso jo mateixa, que soc capaç de tot i més… perquè soc capaç de ser el què vulgui, perquè soc capaç de somiar i abastar els meus somnis, però per aconseguir-ho et necessito al costat.

Gràcies per tot, i perdona’m.