ESTIMAR ÉS GRATUÏT

Avui us porto una reflexió amb molts noms i cognoms, avui us porto una reflexió sobre estimar.

Començo la reflexió agraïnt a les persones que em fan estar contenta aquests dies, que em fan oblidar que estic confinada, que m’apropen més a la ‘normalitat’, que malgrat tot estan allà; que em fan ser jo mateixa, que m’estimen, que em recolzen. Començo donant les gràcies a les cabres de la universitat, a la meva segona família, a aquelles dues persones que amb un simple missatge em canvien el dia… que amb una simple vídeo trucada o una rialla mentre parlem ja em fan estar feliç, perquè em treuen un somriure cada vegada que les veig a l’altra banda de la pantalla de l’ordinador…

Per tornar enrere i agafar impuls, per estimar amb més ganes i millor del que ja ho faig… perquè avui la reflexió no té ni noms ni cognoms, avui va per totes aquelles persones que us heu creuat a la meva vida i me l’heu canviada d’alguna manera o altra; perquè avui va cap a les famílies de la meva vida (les que s’escullen i les que no), per totes aquelles persones que m’heu canviat la vida i hi heu format part… perquè us podria anomenar, però no ho faré per dues raons: la primera, mantenir l’anonimat i qui se senti identificada doncs perfecte, i la segona és que no vull que la reflexió sigui una llista; perquè sou moltes les que m’heu canviat la vida, a major o menor mesura, però us ho agraeixo; m’heu fet ser qui soc i no puc estar més orgullosa!

Perquè sou capaces de treure’m un somriure en els meus pitjors moments, perquè sabeu portar les meves males contestes… perquè com diuen les nostres cançons ‘quin orgull compartir-te en la batalla’, ‘som un riu que SEMPRE avança’, ‘ara que no et tinc al meu costat sento que m’han pres un tros de món’... i així les cançons que vulgueu. Perquè potser la nostra cançó porta nom de noia, potser porta el teu nom… perquè potser ens hem d’esforçar per mantenir el vincle intacte, perquè potser ens hem d’esforçar per estimar. Perquè estimar no és pas fàcil, perquè estimar és molt més difícil que qualsevol carrera; perquè aquest confinament m’està matant, perquè us trobo a faltar i us necessito al meu costat (a totes), perquè necessito veure-us.

Perquè, soc com soc gràcies a vosaltres, gràcies al vostre afecte, a la vostra indiferència, a la vostra estima, a les vostres contestes, a les vostres mirades, als vostres somriures… perquè he après a estimar, a caure, a plorar, a lluitar per vosaltres, per mi… he après a mirar-me per dins i trobar les respostes a aquelles preguntes que em feia de petita, he après a valorar-me (tot i que encara em falten moltes lliçons de vida per aprendre); perquè he après a valorar allò que tinc abans de perdre-ho, perquè donaria mil abraçades ara mateix, perquè us abraçaria ben fort… perquè cada nit somio en el dia que ens retrobem, perquè aquest confinament, encara que ho neguem, ens afecta. Perquè quan acabi tot això ens retrobarem, i us diré, en persona, aquell verb que tanta por em fa dir però que tan m’agrada escoltar… us diré que us estimo, que us he trobat a faltar malgrat les nostres videoconferències; perquè sí, us trobo a faltar… perquè potser no he tingut notícies vostres des del primer dia de confinament, potser parlem molt, parlem poc, o no parlem…

Perquè avui us he de donar les gràcies… gràcies per estar allà dia i nit, per vetllar per mi, per estimar-me sense esperar res a canvi, per somriure malgrat tot això… per mirar-vos als ulls i dir-vos que us estimo. Perquè avui la reflexió té molts noms i cognoms, però no me’n oblido de ningú!

Estimeu(-vos) molt, aquests dies i sempre