ESTIMA('T)

Somriu a la vida, somriu-te a tu mateixa.
Sigues lliure, sigues feliç

La llibertat es pot representar de moltes i moltes maneres, però una de les més importants, al meu parer, és quina manera tenim d’estimar a la resta (estimar en totes les vessants del verb), estimar, i estimar-se a una mateixa. 

Recorda que la millor persona que coneixeràs al llarg de la teva vida ets tu mateixa, que ets l’única persona que estarà sempre amb tu (ni amigues, ni família, ni conegudes), només TU! Però recorda que, si necessites una mà amiga, allà estaré; que si necessites qualsevol cosa em pots trucar, podem parlar, podem plorar juntes, podem riure… si tens qualsevol problema saps que estic allà, saps que em tens pel que necessitis; saps que, per molts problemes que tinguem, em tindràs allà, per totes les vegades que he plorat en silenci i tu m’has escoltat, per totes les vegades que he callat quan havia de cridar, per totes les vegades que he cridat quan havia de callar. Per totes le svegades que t’he fallat però has seguit allà indomable, impassible, perenne; per totes les vegades que hem rigut sota les estrelles, per tots els secrets que t’he explicat, per aquelles confidències que et vaig dir un dia a la platja, per tantes i tantes vegades que has plorat a la meva espatlla, i jo, amb un somriure ingent t’he dit la teva frase ‘vinga, va, tu pots!’

Per a mi, la llibertat pot ser una cançó, un crit de guerra, un somriure o una imatge. Per a mi, la llibertat pot ser un poema, una mà amiga, un objectiu… per a mi, la llibertat pot ser de diferents tipus: d’expressió, de reunió, de pensament… per ami, la llibertat pot ser individual o col·lectiva, per a mi la llibertat és créixer amb les persone sque m’estimo (i m’estimen) al voltant. Per a mi llibertat és veure’t créixer. Per a mi llibertat és volar lliure…

Hi ha una paraula en grec, que curiosament significa llibertat, que és la que més m’agrada i que, després de gairebé un any sense fer Clàssiques se m’ha quedat… la paraula és ελευθερία, una paraula ben bonica que vaig aprendre en un moment on la creia molt i molt necessària (octubre del 2017), tot i que ara, dos anys i mig després, la segueixo creient necessària. 

Vaig recordar molt aquest concepte quan, a l’assignatura de Filosofia, estava fent Locke i el dret a la Rebel·lió, recordo que havíem de fer un treball sobre l’1-O i respondre unes preguntes de manera imparcial i que em va costar molt no plasmar la meva opinió, però finalment ho vaig aconseguir; i després (quan ja havíem acabat i entregat el treball) vam fer un debat sobre el dia u d’octubre del 2017, aquell diumenge… de si era legítim o no (és a dir si era just o no i si el què anàvem a fer, introduir un vot dins una urna). Aquest moment també em recorda ara, anys més tard, a una cançó que va sortir fa poc (un any i pocs mesos), que s’anomena ‘Diumenge’, un homenatge a aquell dia. 

Com totes les cançons, té un significat especial. Com totes les cançons i poemes, té un missatge darrere de tot el que vàrem viure aquell dia. Com tots els homenatges ens ha de ser més presents perquè aquell dia quedi gravat a la memòria i veiem què volem repetir i què no.

Com sempre, ens hem d’estimar (i hem d’estimar a la resta) pels actes que fan i per com es comporten amb nosaltres, no per com volem que siguin amb nosaltres. A l’igual que ens han d’estimar a nosaltres pels actes que fem, no per com ens volen veure ni què esperen que fem. 

Cada reflexió que fem amb nosaltres mateixes és un pas més per saber què volem fer i cap a on volem anar, és un temps mort que ens donem del partit per pensar, per reflexionar, per no oblidar mai qui som i què volem fer… 

Perquè, tornant a les arrels de la reflexió, estimar és molt maco i és legítim, és un acte que ens surt de dins i fem sense pensar… sí que és veritat que l’estima cap a algunes persones que coneixem potser és més forta que cap a altres, però com tot en aquest món s’ha de saber distribuir… Ens hem d’estimar. I hem d’estimar allò que ens envolta, T’has d’estimar i aprendre a estimar correctament perquè si no és molt difícil aprendre a estimar correctament i amb mesura.

El meu consell és que estimeu molt i us deixeu estimar, estimeu allò que feu i valoreu-ho, estimeu el que fan per vosaltres i doneu les gràcies (tot i que de vegades no ho faig i ho hauria de fer, s’ha de passar de paraules a fets); s’ha de ser agraïdes i saber complaure’ns a nosaltres mateixes. HEm d’aconseguir (i això només s’aconsegueix amb treball i voluntat) que l’amor mogui el món, en comptes dels diners. 

RES ÉS IMPOSSIBLE, i com diu en Cesk a la cançó ‘Matinades’: Ningú pot fer sentir-te lliure, ho has de fer tu mateix. Així que no ens podem tallar les ales, hem de volar fora les gàbies que ens imposa la societat en la qual vivim, una societat desinformada, que només es preocupa de poder estar elles bé (per sort no tothom és així, encara queda esperança!!), però per desgràcia són les que fan més soroll, ens hem d’esforçar, però no defallim! Que això és com l’efecte dòmino, si caus tu cau la resta.

Doncs ja ho llegiu, la vida pot passar de donar-te ales a tallar-te-les en menys d’un segon. Aprofita allò que tens i comparteix-lo!

Gaudiu de la vida, un segon perdut és un segon que no torna!!