FLAQUEJANT...

Perquè ja no puc més, i caic.

Gràcies per ser la meva faixa a la vida.

Perquè ja no em queden forces per a res més, perquè ja no puc més. Porto molts dies ensorrada en el meu món, i amb les cames que em fan figa; és com la sensació d’estar en un tres de deu amb folre i manilles i estar col·locada al segon pis, suportant gran part del pes del castell i les cames et fan la moto, tot el castell depèn del teu pis, però tu no tens forces; estàs esgotada. Llavors no sé d’on trec valentia, coratge, força i seny i em poso ferma, em dic a mi mateixa que ja hi ha prou de tremolar, que he d’aguantar el castell, perquè sense mi cauria... perquè he de ser valenta com ho són les enxanetes, com ho és la canalla. Però no puc més, tremolo.

Tremolo molt, i em fa por caure, m’agafo més fort a l’espatlla de la companya de pis i somric mirant-te a tu, a la meva còmplice, em retornes el somriure i m’oralitzes un ‘va, tu pots!’, un ‘hem aguantat pitjors castells’; llavors no sé d’on trec forces, i penso en tu, en aquella companya de classe que un dia em va ajudar; en tu, en aquella companya de jocs infantils que un dia em va deixar agafar-li la mà per no caure; en tu, en aquella amiga que em va somriure còmplice un dia a classe de català... Penso en tot el que he viscut dins i fora del nucli casteller i em dic que jo puc, que la vida és un castell i ara ho estic vivint de ple... comencen a sonar gralles, comencem a pujar, ara només falta la canalla.

Tres, dos, un... l’enxaneta puja per la teva rengla, segura i petita, segura i fineta. Et posa el peu a la faixa i s’enfila cap amunt, com la vida que també s’enfila; arriba a dalt i, malgrat no poder-ho veure, sé que fa l’aleta. Noto com la pressió del castell va afluixant fins que, de sobte, comença a tremolar tot. Tanco els ulls, tinc por.

Castell coronat, però encara no ho és tot, falta descarregar-lo... ho aconseguirem? Jo penso que sí, hem aconseguit carregar i descarregar castells més complexos, hem aconseguit coronar aletes en pitjors circumstàncies. Canalla baixant, i dosos descarregant... el castell es va desfent amb facilitat, malgrat el meu tremolor. Un pas en fals i tot caurà, com un  castell de cartes, fràgil.

De sobte passa. Pas en fals per culpa meva. El castell trontolla massa... però jo puc; agafo la seguretat que em transmeten els teus ulls, el teu somriure i trec forces, trec pit. Canalla avall, i dosos també... els pisos superiors del castell van desfent-se, van desencaixant en aquesta figura tan bonica que acabàvem de crear.

Més tard comencen a formar una agulla, el castell s’enfila per baix. Doncs no estava tot perdut, hi havia sorpreses... Una agulla forta, sòlida, i sencera. Vinga va, nosaltres podem! Acabem l’agulla i acabem el castell, desmuntem...

La cap de colla va cridant. Torno a tenir por de caure. Baixo per la meva rengla, desfaig el pis. I et perdo de vista. A la meva còmplice, a la meva ajudant, al meu calmant humà... desfem el castell i queda el pilar. Net, polit i finet.

Començo a plorar... emoció, nervis, neguit? I t’abraço. Et dic el que no t’he dit mai en aquests mesos que formo part de la colla. Et dic aquell verb que tanta por ens fa escoltar. Et dic que t’estimo.

Gràcies per ser família, gràcies per fer-me més fàcil la vida. Per ser la meva crossa, o el meu pom de dalt. Per ser la meva faixa. Per ser-ho tot.

Perquè al final no caic, i tot gràcies a tu.