MÀSCARES DE REALITAT

Gràcies per donar-me ales!

Perquè sí, perquè sempre dius que no hem d’anar amb màscares. Perquè el primer punt del decàleg és ser sinceres davant el full en blanc, (i la vida és un full en blanc), perquè cada vegada que parlem em demostres que ets indiferent al món que t’envolta. Perquè, malgrat no m’ho diguis, sé que m’odies; perquè les meves llàgrimes, segons tu, són de cocodril, però ja et puc assegurar que són ben sinceres, perquè em repeteixo, he de ser sincera davant el full en blanc (davant la vida).

Perquè has estat amb mi en els moments més difícils, perquè m’has vist plorar i m’has abraçat, perquè et dono les gràcies però alhora et tinc por. Perquè no series capaç d’alçar-me la veu i al cap de dos segons ens estem llançant les cadires pel cap, perquè al cap de dos segons més estem rient i abraçant-nos. Perquè em dones les alegries més grans i les tristeses més profundes, perquè m’ho dones tot i jo no et dono res. Perquè ets genial i no t’ho he dit mai en tots aquests anys, perquè ets increïble i t’agraeixo tot el que has fet per mi.

Gràcies, gràcies i més gràcies. Per ser la meva companya de jocs, per ser la meva amiga, la meva germana, la meva mà, els meus ulls al món. Per ser la personificació de la saviesa, per ser la personificació del món sencer. Per acompanyar-me en temps de dubtes, d’incertesa, en temps de por, de canvis... per acompanyar-me sempre i estar les vint-i-quatre hores allà, perquè malgrat els crits i les llàgrimes de dies anteriors no vull que oblidis que ets important. Perquè malgrat les estupideses anteriors (perquè no ens enganyem, en algun moment hem estat estúpides, però no pateixis que de les errades aprenem), perquè he ensopegat mil vegades amb aquella pedra que hi havia al revolt del camí, que m’impedia girar cap a tu, que m’impedia veure el sol de matinada i les estrelles a la més fosca nit.

Avui va per tu, per la meva consellera, per la meva amiga, pel meu mirall, pel meu llibre de consells... per lluitar la batalla de la por amb tu, per vèncer, per guanyar-li a la mort... perquè l’amor és més fort si estem juntes, perquè malgrat no t’ho digui amb freqüència, t’estimo. Perquè les nostres discussions em fan mal, em fan plorar i tenir malsons; perquè hem de vestir la lluna i agafar el futur que ens brinda la vida... perquè avui va per tu, perquè avui va per aquest vincle que tenim i que s’està afeblint amb aquesta merda que ens ha tocat viure.

Perquè abans de tot això ens estimàvem, perquè abans de tot això ballàvem nit rere nit sota les estrelles, perquè teníem el nostre espai (tu el teu i jo el meu), perquè ens respectàvem... però ara aquest respecte s’ha perdut, hem perdut la confiança, hem perdut el vincle i la nostra amistat ha marxat per no tornar. En realitat no sé perquè t’explico res, si al cap de poc ja ens haurem perdonat... si en realitat la vida és una bafarada d’aire (més gran o més petita, però finita); perquè la vida és un regal i és millor viure-la amb tu, perquè la vida és un privilegi i l’hem de cuidar, perquè t’he de cuidar i m’he de cuidar a mi mateixa, perquè com diu la nostra il·lustradora i la nostra cançó ‘curem-nos les ales’, perquè estaré allà quan tinguis malsons per empaitar-los, perquè seré el teu calmant en dies de tempesta, perquè seré la teva anestèsia en dies d’operacions, perquè seré tot el que vulguis.

Perquè com diuen a la meva sèrie, juntes ho podrem tot! Perquè vas ser aquella companya que em va deixar plorar aquell dia de juliol, que em va oferir la llibertat, que em va donar les ales i em va donar l’impuls necessari per volar... perquè de petita sempre em deies que podia volar, perquè em donaves aquelles ales que ara m’estic tallant, perquè m’omplies les mans de desitjos, perquè pujava a les teves espatlles i volava ben amunt; perquè després queia i em feia mal. Perquè plorava i, malgrat tot, tu seguies allà infranquejable, indomable...

Perquè malgrat tot seguim juntes, indomables, infranquejables, amb l’esperança aparaulada i amb el destí per forjar-lo juntes. Perquè som i serem torrents desbordats, perquè les nostres llàgrimes constitueixen aquestes aigües desenfrenades, aquestes llàgrimes conformen un riu amb un cabal ingent, perquè les teves llàgrimes també són les meves... perquè serem deus innegables de saviesa, perquè serem castells, o pilars, amb una bona pinya. Perquè serem jugadores d’aquesta partida anomenada vida.

Perquè m’has fet ser qui soc i com soc i n’estic orgullosa. Perquè ets la millor persona amb la que m’he creuat i t’ho agraeixo infinitament.

Gràcies per donar-me ales i fer-me volar!

T’estimo ♡