MORIR PER RENÉIXER, PER QUÈ?

Perquè recorda, és la TEVA vida!

Perquè vas néixer de les entranyes, perquè després ens vam conèixer en aquell moment tan inesperat, perquè més tard vam fer-nos nostre aquell moment... tu ho recordes? Jo sí, i per això t’escric aquestes paraules. Perquè em vas canviar la vida, perquè ets un huracà que destrueix tot el que passa pel seu voltant, perquè ets una tempesta que desmunta tot el paisatge, perquè ets aquell fènix que va renéixer després de l’incendi devastador que hi va haver al nostre vincle, que va haver en aquell dia d’estiu, que hi va haver en aquell dia plujós.

Perquè em vas fer renéixer d’aquella tempesta, perquè em vas calmar aquell dia de plorera incessable, perquè eres aquell malestar que no podia  deixar de tenir perquè encara hi havia la causa que me’l provocava. Perquè vas anar acabant amb mi i les meves forces de viure, perquè els teus insults cap a mi, la teva indiferència... les teves ganes d’acabar amb tot. Perquè vas renéixer d’aquell dia de tempesta, i les teves cendres que s’estaven apagant, perquè vas volar ben alt i després, sense preveure-ho, vas caure al buit més infinit que existeix: la indiferència.

Perquè em va agradar que em confiessis aquell secret que compartim, perquè em va agradar estimar-te encara que tu ja no ho facis, encara que de la teva boca surtin serps, encara que en surtin aranyes... perquè em va agradar ser jo mateixa durant aquell temps que vam compartir, durant aquell estiu meravellós on ens vam conèixer, aquella prova que tan malament em va anar, però que a tu et va anar tan bé...

Perquè vas ser la meva alegria durant aquell temps, perquè ara ets el meu pitjor malson, perquè m’importes i no et vull perdre. Perquè al mateix temps vull que desapareguis però no soc una noia amb súperpoders... perquè, malgrat tot, et vull (i crec que et necessito) a la meva vida, perquè ets increïble malgrat ho neguis, perquè seré indomable i no podràs amb mi.

Perquè avui no sé què m’ha passat, t’he escridassat, he plorat davant una pantalla que no em transmet res... he cridat i m’he cabrejat, he dit de tot, he petat com un globus quan el punxes molt... perquè has marxat per no tornar, però ets com el mar, ho retornes tot, fins i tot a tu. Perquè retornaràs a la meva vida i estaré orgullosa, orgullosa de poder dir que un dia et vaig estimar, però no estaré tan orgullosa de dir que un dia et vaig odiar; perquè me’n penedeixo tant de moltes coses, perquè m’enorgulleixo tant d’altres...

Perquè ets i seràs necessària a la meva vida, perquè ets una persona genial i, malgrat les teves reticències irritables, et necessito al meu costat per poder ser feliç. Perquè no depens de mi, perquè jo no depenc de tu, perquè ens complementem perfectament, perquè som el dia i la nit, perquè ens necessitem per ser felices però encara no ho sabem prou bé... perquè passen moltes coses i no me’n adono, perquè la vida passa davant els meus ulls a una velocitat de vertigen i no sé aprofitar-la, perquè em fa por perdre’t, perquè...

Perquè passen massa coses en tan poc temps, perquè la vida és un fragment de temps i un lapse finit, perquè és un orgull que hi formis part, però també tinc por. Per què si m’odies no m’ho dius? Per què si m’estimes tampoc ho verbalitzes?

Per què costa tant admetre quan estimes una persona? Per què costa tan poc dir-li que l’odies?

Per què? Per què? I per què?

Perquè em costa un món dir o escriure un ‘t’estimo’, perquè em costa un sospir o una alenada d’aire dir o escriure un ‘t’odio’, perquè soc irrefrenable (com l’aigua) i els meus sentiments van canviant. Perquè soc i seré la mateixa noia que vas conèixer aquell dia d’estiu a la platja, o aquell dia de tardor en un examen. Perquè soc infranquejable, ho he après amb les mil patacades que m’he fotut al llarg dels anys, ho he après amb les moltes vegades que m’has dit que no.

Perquè ara soc jo la que et diu que no, la que et tanca la porta a la meva vida, la que t’obliga a baixar del tren encara que no ho vulguis, la que dibuixa una ratlla, i et diu ‘fins aquí’, soc al que tanca un capítol (o potser un llibre), soc aquella que vas veure un dia de vacances i vas anar a parlar, aquella que vas convidar a berenar un dia de gener... perquè soc així, si m’acceptes bé i si no ho sento moltíssim.

Perquè és la meva vida i SOC JO la que ha de portar les regnes, la que ha de decidir...  Si m’acceptes bé, si no ho sento molt però ja pots marxar.

I tu què esculls, morir o renéixer?