NÚMEROS, PROBABILITAT
Què és la vida? Probabilitat, riures, dolor?
Perquè la vida és un seguit de números sense sentit (o amb molt), però
invisible als teus ulls. A aquells ulls que guaiten el món amb mirada inquieta,
amb mirada encuriosida... però molt raonables davant la meva mirada atenta,
protectora, supervisora. Els meus números, i els meus mil motius; cadascun amb
un significat concret i un moment per recordar, per commemorar quan va
aparèixer (i en conseqüència vas aparèixer tu), o quan va deixar-ho de fer (i
tu amb ell).
Perquè la meva probabilitat de fer certes coses és molt baixa, o potser
molt alta; perquè em marco fites massa complicades (però després recordo que
tinc tota una vida per fer-les i es queden en no-res), perquè vull abastar
aquell somni, però no puc. Perquè ens separen molts quilòmetres i no els podem
creuar, estem encadenades a un passat que ens tortura, que ens oprimeix i que
ens condiciona. Perquè seguim sent una de sola, seguim estant juntes malgrat el
maleït abisme que ens separa i que no podem creuar perquè hi ha llengües de foc
a sota i no ens volem cremar...
Perquè potser visc en aquest infern i soc un dimoni sense escrúpols,
potser tu ets l’àngel que necessitem en aquest món per trobar i assolir la pau,
no ho sé i no ho sabré mai. Penso que ens fem mal mútuament, però que no ens
adonem, perquè l’estima que ens tenim és més forta que qualsevol mal que hi
hagi al món. Perquè vaig perdre la partida que estàvem jugant, perquè vaig
mirar el mar i et vaig veure, m’hi vaig llançar de cap sense pensar’m-ho dues
vegades, per trobar aquell far que m’il·luminava de nit i em feia trobar el
nord. Perquè sí, ho admeto, vaig perdre el nord parlant amb tu, vaig anar cap
al sud, cap aquell far del sud que ens va apropar després de tant temps sense
saber res de tu. Perquè recordo aquell dia a la platja quan vam trobar un
missatge en una ampolla, aquell missatge que deia la paraula màgica. Aquell
missatge que deia el meravellós (però fatídic) ‘t’estimo’...
Perquè la vida és atzar, és probabilitat, i és un joc. Cada moviment
que fem és decisiu en aquesta partida definida, és decisiva cada vegada que et
miro als ulls i ploro. Perquè, ho admeto, he fet bogeries per amor. He fet
bogeries per tu. M’he equivocat... però et diré un secret, ho tornaria a fer. M’equivocaria
i seria el malson que em dius que soc milers de vegades; perquè gràcies a tu he
après què vol dir estimar. He après què vol dir caure i què vol dir aixecar-se.
Perquè la vida ja és això, no saps quan cauràs ni quan t’aixecaràs, però saps
que ho faràs.
Llavors, de sobte m’arriba un missatge teu, el missatge que més mal em
fa llegir en la meva curta vida. Un verb i un pronom. Un verí més poderós que
qualsevol metzina que puguis aconseguir. Una metzina que vaig aprendre gràcies
a tu, i l’antídot que també me’l vas ensenyar. Les dues cares d’una mateixa
moneda. El yin i el yang de la vida, el bé i el mal, el dia i la nit. El verí,
la metzina, que m’adminstraves dia rere dia i que un dia va acabar amb mi, amb
la meva existència, amb el meu cos i amb les meves forces... perquè és una
metzina poderosa i mortal.
Cada vegada estic més apagada, cada dia que passa em costa més
respirar, cada moment que parlem i m’escridasses em desfaig una mica més per
dins. Perquè t’estimo, però també t’odio, perquè et vull a prop però també ben
lluny... perquè tinc un dilema al cap que no sé com solucionar. Perquè ets el
meu far i la meva pèrdua.
Perquè ets la meva brúixola, però alhora em fas perdre el nord.
Perquè un dia em vas salvar i al dia següent em deixes morir ofegada.
Perquè has canviat molt i ja no et reconec. Perquè et reconeixeria
entre totes les persones del món. Perquè l’amor ja fa aquestes coses.
Perquè t’estimo. Perquè t’odio.
Perquè et vull (i et necessito) a prop. Perquè vull que marxis.
Gràcies. Gràcies per totes les llàgrimes que m’has fet vessar. Per haver-me
fet veure que serveixo per alguna cosa més que per ser una cara bonica.
Perquè, com bé t’he dit sempre, la vida és un partit, i ja l’hem
començat a jugar. No podem deixar-ho a mitges. O tot o res.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada