PERDRE LA BATALLA

Juntes.

Perquè a la vida has de comptar amb les persones que t’acompanyen en la batalla, perquè mentre el temps passa has de trobar motivacions, has de seguir endavant i has de ser lliure (i feliç).

No has de deixar que ningú et dirigeixi la vida, és la teva vida i l’has de viure com vulguis, recorda que ningú la viurà per tu; perquè quan neva, quan plou, quan fa calor, quan fa fred… faci el temps que faci vull que sàpigues que estaré allà, que podràs comptar amb mi sempre, que estaré allà disposada a ajudar-te si ho necessites, a aixecar-te si caus, a deixar-te plorar quan faci falta, a acompanyar-te en els moments durs. difícils… però també a riure amb tu, a somriure-li a la vida, a buscar motivacions, a ser sincera, a ser un full en blanc o una espatlla confortable per si t’hi has de recolzar.

Perquè ara fa moltíssim que no ens veiem, malgrat estar a prop; perquè ara fa molt que no sé res de tu, malgrat poder parlar; perquè noto que t’estic perdent, que estàs marxant de la meva vida; perquè noto que, la batalla que vam començar juntes quan no teníem més de deu anys, l’estem perdent. 

Perquè després també hi ha altres tipus de batalles, més senzilles o més complexes, però en totes tenim el luxe de poder comptar amb gent que ens allisa el camí i ens ho fa molt més fàcil; perquè, tornem a l’inici, recordem com va començar tot, amb aquelles paraules tan sinceres que, mesos o anys després, s’han convertit en les nostres frases diàries; perquè les nostres teràpies de riure i de plorar són ben sinceres i funcionen. Perquè tenim el riure a favor i no el sabem aprofitar, perquè estem navegant mig perdudes al mar i no sabem cap a on encaminar-nos… però tot això ho estem fent juntes, perquè com deia un llibre que em vaig llegir: ‘si tens una branqueta és molt fàcil trencar-la, però si en tens vint ja no és tan fàcil. La unió fa la força’. Recorda, que, per ser feliç no es necessita massa; només et necessites a tu mateixa i buscar una motivació per seguir endavant, necessites un lloc i un temps per poder trobar la tranquil·litat que hi ha dins teu i estar feliç i en pau amb tu (i amb la resta).

Recorda que, per guanyar la batalla, has de treure forces d’on no en tens, has de buscar motivacions; has d’abastar horitzons, però sobretot t’has d’estimar. T’has de permetre caure, equivocar-te, plorar, cridar, enfadar-te… perquè si t’ho permets podràs girar la moneda i podràs riure, aixecar-te, somriure, trencar-te a riure, ballar, cantar… en definitiva, ser feliç. Perquè ara per ara soc feliç, perquè formes part de la meva vida; perquè, ara per ara, estic conforme amb el que tinc, amb qui soc i amb com soc; però potser d’aquí unes hores voldré canviar, potser, qui sap, d’aquí uns dies hauré canviat tant que no em reconeixeràs. Però tinc la certesa de conservar el mot més preuat en Filosofia, l’essència; la meva essència, la teva, la nostra. L’essència de l’amistat, del vincle, del refugi que som mútuament. Recorda que, per abastar els teus somnis, primer has de tancar els ulls i somiar; que no et faci por ser massa agosarada, voler abastar massa, els somnis estan allà per fer-te perseguir metes i poder començar a aprendre què vol dir somiar i ser feliç. Perquè la felicitat no pot dependre d’un nom, perquè no pot ser que algú vulgui agafar les regnes de la teva vida i canviar-la a la seva conveniència.

Perquè aquest confinament ens està apropant, malgrat viure lluny i veure’ns a través d’una pantalla; perquè potser ens allunya malgrat viure a escassos minuts, perquè potser ni ens apropa ni ens allunya sinó que ens distancia de cap a peus i ens fa afeblir massa el vincle. Perquè el vincle que tenim possiblement és fort, i és com ha de ser; perquè potser s’està afeblint perquè no parlem massa i és intermitent com la respiració després de córrer una cursa llarga; perquè potser és com si la força que teníem en un principi s’estigui esquerdant a passes enormes, descontrolades, desenfrenades… perquè potser, qui sap, ens estem acostant moltíssim després de la majoria de maldecaps que comporta la distància… perquè potser he vessat moltes llàgrimes perquè no et puc veure, perquè potser a tu t’és igual no veure a la gent que t’importa, però a mi em trenca per dins, no puc més.

Perquè em dius que soc forta, però no ho crec pas; perquè soc la baula fluixa d’aquesta cadena que conforma l’amistat, el vincle. Perquè vaig escollir conèixer-te en aquella classe, perquè vaig escollir entrar a la teva vida després de tant temps en silenci, perquè potser vaig decidir mantenir-me al marge, no ho recordo pas. Perquè a la vida s‘ha d’escollir, tant les coses que ens agraden com les que no… perquè la vida és una presa de decisions constant que, malgrat no ens agradi, hem d’acceptar; que ens aniran canviant vulguem o no. Perquè les decisions que vam prendre de petites ens estan repercutint en els actes que fem ara, anys després.

Perquè la vida és caure i aixecar-nos, però no per això hem de deixar de lluitar per allò que volem aconseguir.

Perquè, JUNTES, podrem amb tot.

Perquè, en família, podrem amb tot.