TORNAREM A COMENÇAR

Perquè soc una lloba i udolaré ben fort perquè se m'escolti.

Perquè vull iniciar un llibre nou, o potser un capítol, tot i que canviant els personatges principals i secundaris. Perquè vull fer fora a les persones que, com tu, molesten; perquè serà la darrera entrada que llegeixis meva, vull que marxis. Perquè estic farta i vull tornar a començar amb tot.

Necessito començar a escriure un llibre nou, començar a reflexionar sobre qui soc i què vull fer amb la meva vida, amb el nostre vincle; perquè vull que desapareguis però alhora tinc por, perquè em fa respecte saber fins on pots arribar, fins on pots fer(-te) mal... Perquè ja he plorat prou vegades amb tot el que passa, perquè estic farta que no em valorin per com soc ni per què soc, sinó per allò que la gent del meu voltant vol que sigui; (he de dir que no és el cas de tothom, i que agraeixo sincerament aquelles que m’accepteu amb les meves virtuts i els meus defectes).

Perquè avui no estic massa inspirada, les mogudes dels últims dies no ajuden massa i, ara que per fi has desaparegut de la meva vida, vull dir que soc feliç. Perquè no vull allargar-me massa, però els maldecaps dels darrers dies i el malestar general que he tingut es devia a un únic factor: la teva presència. Aquell capítol que vam viure, tan curt però tan intens, i que te’n penedeixes de llegir, m’ha fet ser qui soc (una noia més segura de si mateixa, més oberta, més sincera, un pèl més sarcàstica, que accepta les crítiques encara que no agradin i costin...); perquè gràcies a tot el que he viscut soc qui soc i n’estic orgullosa, perquè no vull malgastar forces en aspectes que ja han cicatritzat a la meva vida i que, per fi, avui dono per conclosos.

Avui és un dia feliç, avui és un dia maco, per fi has marxat i puc respirar lliure. Per fi m’he deslliurat d’unes cadenes que portaven gairebé un any oprimint-me per dins, gairebé un any matant-me una mica cada dia. Per fi m’he construït les ales que necessitava per volar ben lluny de persones com tu, però ben a prop de persones que em cuiden i m’estimen (i em valoren). Perquè sé que m’has dit que ja no ho llegiràs, però m’és igual, perquè ja no em fas res, ja no em demostres res... només que ets una persona que manipula a la resta, només que ets una persona que destrossa vides i esperances, somnis i il·lusions, però que alhora té coses bones (perquè sí, jo veig les teves coses bones encara que tu només vegis la meva merda); perquè en tens de molt bones i t’admiro, perquè en tens de molt dolentes i et tinc por. Perquè no saps acceptar la diferència i això t’acabarà destrossant per dins.

Perquè començaré a escriure un nou capítol des d’avui, dia 14/05/2020; perquè avui comença un nou capítol de la meva pel·lícula personal i ja no formes part. Perquè he crescut encara que tu no te’n adonis. Perquè m’he fet gran i he madurat, soc com la fruita, que si la deixes molts dies madura però ja no està tan profitosa com abans (en el meu cas de profitosa res, però potser sí que receptiva, amable, solidària...).

Perquè m’ha costat massa tancar aquest capítol, acabar-lo d’escriure, perquè encara el voldria allargar, però no val la pena... perquè em faré mal i m’he de curar en salut (tan física com mental), perquè he de ser forta i afrontar els canvis malgrat no m’agradin, perquè he de ser sincera amb mi mateixa i dir-me que puc canviar de llibre sense que m’afecti res del què està succeint al meu voltant, sense que em condicioni massa i sense que, la teva absència, es noti.

Perquè sí, perquè va haver-hi un dia on em vas dir aquell secret vora el mar, perquè sí, perquè va haver-hi un dia en què em vas trucar per confiar-me allò que compartim tu i jo, perquè sí, perquè em va fer ràbia les paraules lletges i grolleres que em vas dir abans de que tot acabés per primera vegada, però jo, tossuda com una mula, no volia donar per conclòs. Ara me’n adono que vaig fer malament, que hauria d’haver tancat aquest llibre molt abans del que ho he fet, m’hauria d’haver curat en salut molt abans de fer-me el mal que tinc dins...

Però no pateixis, ara soc feliç sense tu. Em provoques indiferència, ràbia, fàstic, por... em provoques molta por perquè les teves amenaces arrelen dins meu com ganivets esmolats, perquè els teus insults arrelen i calen dins meu com pluja fina que va mullant-ho tot... però soc com una lloba, marxaré a llepar-me les ferides i tornaré més forta.

Soc una lloba i tinc la meva manada disposada a ajudar-me.