PETITS PLAERS

La vida està feta de petits plaers

Des de fa dies m’ha semblat increïble el fet d’apreciar allò que abans no tenia: temps per relaxar-me, temps per fer les coses que m’agraden, temps per parlar amb les amigues, temps per veure’t…

Perquè aquest confinament té coses molt bones (m’acosten a tu i em fan conèixer-me més a mi mateixa), i coses productives (aprofundeixo en conceptes més filosòfics i en doctrines que m’agraden molt, com per exemple el feminisme o les sèries de torn).

Tot i que, no sempre, els plaers són materials, com ho pot ser veure una sèrie o llegir un llibre, de vegades la vida et brinda uns plaers que no són tangibles, com aquella conversa que portàvem temps posposant i que, per fi, podem fer; com aquella vídeo trucada que portem dos mesos intentant fer però que, per manca de temps. no la vàrem poder fer fins fa un parell de setmanes. Perquè aquest confinament ens brinda oportunitats que en dies de ‘normalitat’ no podríem tenir, com per exemple conèixer-nos més a nosaltres mateixes.

Perquè ho deixem tot per quan tinguem temps, i ara que en tenim no fem gaires coses de les què voldríem, perquè ho deixem tot per demà i quan arriba l’endemà tenim massa coses a fer i no trobem el moment per dedicar-nos a nosaltres mateixes. 

Perquè ara que tinc temps no faig massa coses, perquè ara que tinc temps estic assajant menys que mai, perquè ara que tinc temps estic llegint menys que mai malgrat marxo a dormir més tard per donar-me un petit espai al dia… perquè ara que tinc temps em descuido de tu, no et pregunto com et van les coses, no em preocupo per com estàs, no et dic el verb que tant t’agrada escoltar (i tanta por em fa dir), no pronuncio aquell meravellós ‘t’estimo’; perquè t’ho hauria de dir més sovint, ho sé; perquè les nostres converses haurien de ser més breus perquè estem ocupades i interfereixo en els teus plans, perquè no vull que siguin més breus perquè parlar amb tu és un plaer d’aquests petits que m’agrada donar-me diàriament… perquè ara fa temps que no parlem, que no et pregunto com estàs, que no sé res de tu, perquè vaig veient les fotografies que em proporciones i sé que estàs bé, però trobo a faltar parlar, escoltar la teva veu, escoltar-te riure...perquè la teva rialla m’encisa, perquè el teu somriure em dona força per seguir endavant; perquè el teu coratge és increïble i hauria d’aprendre de tu.

Gràcies per ser una amiga incomparable, per ser una germana que encaixa perfectament amb mi (malgrat les petites picabaralles que tenim, com amb tothom), per estimar-me incondicionalment, per recolzar-me en totes les decisions, per ser un mur de riures on xocar’m-hi si estic trista, per ser una abraçada gegant i un somriure permanent, per estimar-me com ho fas i per deixar-te estimar tan i tan bé, per ser un pou de saviesa i un remolí d’emocions… per riure, per ballar, per cantar, per plorar, per ser feliç, per cridar, per ser incondicional… per tantes i tantes coses… per, quan t’explico les meves mogudes, dir-me que sempre, passi el que passi, estaràs allà; per, malgrat tot, ser un matalàs en el què em puc estirar un dia si un dia estic baldada, per ser jo un matalàs per si tu un dia, després de qualsevol cosa, estàs esgotada… 

Pels mil viatges que ens queden pendents, pels mil secrets que t’he explicat, per les meves peripècies a la universitat… per replantejar-nos el valor de l’amistat que tenim i enfortir el vincle que, a causa del confinament, s’està afeblint. Perquè ets una germana de la meva mateixa edat, perquè ets una amiga incomparable, perquè ets genial…

La reflexió d’avui podria anar a molta gent, podria anar a companyes de la carrera amb les que he fet un vincle molt fort en menys d’un any, podria anar per amigues que no conec en persona però que anem parlant tot sovint (tot i que ara menys i us trobo a faltar), podria anar per aquella amiga que fa anys que tinc i veig sovint, aquella amiga que m’estimo com a una germana, aquella confident que m’ha vist plorar per estupideses, que m’ha vist riure a la mínima de canvi… aquesta reflexió pot anar per tu, aquella persona que em llegeix a l’altra banda de la pantalla i que, incansablement, espera les meves reflexions. Aquesta reflexió podria anar cap a altres persones que potser encara no conec prou bé, que potser encara hem d’enfortir el vincle o que potser és molt fort i no vull canviar pas.

Perquè potser va per tu, aquella amiga de la infància amb la què ara estic recuperant el contacte i el vincle, o potser no va cap a ningú i va cap a tothom…

Perquè potser va cap a tu, aquella companya de passejades matinals en bicicleta, perquè potser va cap a mi mateixa o cap al meu jo del passat, per dir-me que m’hauria d’haver esforçat més, o cap al meu jo del futur per dir-me que m’esforçaré tot el que pugui i més per tenir un bon futur i celebrar els meus èxits… 

Perquè la vida és un gran plaer que es conforma de petites victòries o derrotes, però que tot suma.

Si us sentiu identificades amb les meves reflexions us ho agraeixo moltíssim, però hi ha dies que no va cap a ningú, i crec que avui és un d’ells. 

Deixeu als comentaris les vostres reaccions!