SALVANT DISTÀNCIES

Perquè el confinament, per molt estrany que sembli, ens apropa.

Gràcies família! 

Perquè la distància cada vegada és més i més petita entre tu i jo, tot i que ens basem en el respecte mutu; perquè cada vegada les distàncies s’escurcen més i ens costa respirar, perquè ens ofeguem entre tanta estima, perquè som dues ànimes lliures que ens entenem a la perfecció amb una simple mirada. Perquè, com bé deia fa unes reflexions, les mirades són aquell mètode que tenim per poder connectar amb la gent que parlem, és el primer que connecta entre dues persones.

Perquè amb tu vaig connectar aquell dia de setembre quan vam començar a parlar, perquè potser vaig connectar en aquella classe tan avorrida però que tu feies més amena, perquè les vegades que parlem és com si em fessis oblidar que estic confinada; perquè les vegades que ens veiem les tres a la videotrucada és com si estiguéssim a la universitat, perquè amb vosaltres puc parlar de tot i riure, parlar de tot i plorar, parlar de tot i ser sincera. Perquè com deia fa unes reflexions de butxaca, el primer punt del decàleg és ser sincera davant el full en blanc, perquè vosaltres sou el meu full en blanc, perquè l’amistat és com un llibre que s’ha d’anar escrivint a mesura que va passant el temps; perquè amb vosaltres el vaig començar a escriure a dates diferents, però estic convençudíssima (i quan se’m posa una cosa entre cella i cella sabeu que és difícil que marxi) que l’amistat, i el vincle, seguiran intactes per molts anys, seguiran tan sòlids com el primer dia.

Perquè sí, perquè el confinament ens allunya físicament de les persones que estimem, que ens importen, que apreciem; però alhora també ens permet veure’ns encara que sigui a través d’una pantalla d’ordinador o escoltar-vos la veu a través del telèfon mentre parlem… perquè sí, perquè el confinament ens apropa a mesures impensables, perquè ens fa estar més unides, perquè m’ensenya a confiar en la gent, perquè salva distàncies que físicament són impossibles de salvar; perquè sí, perquè salva els quilòmetres que hi ha entre els vostres pobles, o entre el teu poble i la meva ciutat; perquè ens apropa i ens fa estar més unides. 

Potser a la universitat no parlàvem tant, perquè no teníem temps, potser parlàvem massa i ens vèiem poc, potser ens oblidàvem de dir-nos el t’estimo diari; potser ens feia sentir més allunyades del que ho estàvem en realitat, però ara, gràcies a aquest confinament, ens estem apropant molt més; perquè gràcies a aquest confinament estem salvant distàncies i estrenyent vincles. 

Però el que estic segura que m’està ensenyant aquest confinament és a estimar, a estimar de veritat i a valorar-me, a estimar a aquelles que esteu a prop i aquelles que esteu dia rere dia preguntant-me com em va, com porto aquests dies; que parlem per trucada, ens veiem, parlem per xat, parlem per on sigui… perquè us dic cada dia que sou família, perquè us dic cada dia que us estimo, que us trobo a faltar; però crec que no us ho he demostrat mai, penso que em falta demostrar-ho amb fets i no només amb missatges.

Perquè us trobo massa a faltar, perquè en menys d’un any he trobat la meva família universitària i estic molt i molt orgullosa; perquè juntes hem viscut moments inolvidables, perquè juntes hem rigut, hem plorat, hem cridat, hem fet mil i una bogeria… perquè us vaig dir aquell secret, tot i que per separat, perquè ara us heu convertit en aquella faixa que necessitava a la vida universitària. Perquè salvem les distàncies que hi ha entre casa vostra i casa meva, perquè amb una pantalla ja em feu feliç, perquè els quilòmetres que ens separen no afebliran el vincle tan maco i tan sòlid que tenim!

Gràcies per haver aparegut a la meva vida, ja sigui en aquella classe introductòria que ens posava un peu dins la universitat, quan em vas deixar entrar a la teva vida i em vas començar a explicar què feies allà, perquè volies estudiar la carrera, a què et volies dedicar… perquè potser vas aparèixer en aquella altra assignatura dels dijous a segona hora, dins el primer trimestre; perquè recordes el que ens costava aquella assigantura, sobretot el seminari… el pal d’assignatura i les poques ganes que teníem, perquè tampoc s’explicaven massa bé; perquè encara et queda aquesta assignatura però ens tens a nosaltres, encara et queda molt per fer, però ho aconseguiràs, ho aconseguirem! Perquè JUNTES ens traurem la carrera i podrem dedicar-nos a allò que vulguem, jo intèrpret i vosaltres traductores; o potser tu dedicant-te professionalment a allò que portes fent des de petita, des dels tres anyets. 

Perquè haurem de dedicar hores, sobretot a aquelles assignatures tan i tan pesades, a aquelles matèries tan dures, tan feixugues… però nosaltres podem, ens traurem la carrera i acabarem sent tan bones com ho són les nostres referents! Perquè acabaràs ballant sobre l’escenari, o traduint aquell llibre que tan t’agrada i tantes ganes tens de llegir, perquè acabaràs jugant com ho feies de petita, perquè acompanyaràs a les persones que t’importem en els camins més difícils, perquè ara estrenyem vincles… per aquelles magnífiques tardes al jardí, aquelles meravelloses nits parlant fins que jo havia de marxar a dormir; perquè us heu convertit en la meva família extraofcial i me’n alegro moltíssim!

Us trobo a faltar, necessito que tot torni a la normalitat, però quan tot torni a tu ja no et veuré, perquè amb ella ens serà més fàcil veure’ns, perquè amb tu ens serà molt més complicat, però no impossible… perquè ara m’heu de fer classes (ai, les meves cebes…), perquè us prometo que seré una bona alumna, vosaltres sereu les millors docents que m’hagi pogut trobar fora l’àmbit acadèmic… perquè les meravelles que m’ensenyeu i els nostres plans de viatges futurs no quedaran en va, perquè us demostraré que puc dir-vos  ‘ich liebe dich’, per poder-vos donar les gràcies per tot el que heu fet i feu per mi en aquest temps, per poder seguir compartint moments magnífics amb vosaltres.

Per seguir sent cabres universitàries, per seguir sent família, per seguir sent invencibles. Per donar-vos les gràcies tantes vegades com sigui possible, per deixar-vos anar ximpleries, coses sense sentit que només entenem nosaltres; coses a ulls externs sense cap ni peus però que per a nosaltres ens conforma el cos sencer, per a nosaltres VA DE CAP A PEUS!

Per seguir sent cabres universitàries i per seguir gaudint de la carrera, de ser imparables. 

Perquè salvarem distàncies i, juntes, serem més fortes!

Gràcies per aquesta meravella de curs acadèmic!

Us estimo! ♥