SALVANT VIDES

Gràcies per salvar vides dia rere dia. 
Perquè vam ser valentes i vam fer realitat un somni.
Perquè malgrat no ser socorrista jo també puc salvar vides. Perquè malgrat no haver anat mai a alta mar amb un vaixell jo puc intentar recuperar allò que vas perdre a alta mar aquell dia d'hivern amb aquelles onades tan altes. 

Perquè moltes vegades t'he anat a veure al port, quan estaves atracant, perquè moltes vegades he passejat per la teva coberta i m'he sentit una més de la tripulació, de l'equip. Perquè gràcies a tu va començar la meva faceta de voluntària, gràcies a la teva coberta, a les teves armilles, a aquelles llanxes automàtiques que fèiem servir per evitar la tragèdia que gairebé sempre arribava. 

Tu recordes aquella vegada que se'n va escolar un cos per l'armilla salvavides? Que va anar a parar al fons del mar, que la mare ens va mirar amb uns ulls plorosos i ens va implorar que la deixéssim morir per poder estar amb la seva criatura. 

Recordo aquella vegada que vam veure néixer l'esperança al vaixell, que vam veure néixer la tendresa entre tanta misèria, que vam veure plorar a aquelles criatures mentre les mares resaven a Déu… mentre nosaltres ens deixàvem la pell salvant-les i després era així com ens ho agraïen. 

Recordo les llàgrimes del primer rescat. Les nits sense aclucar els ulls. Les nits de dormir dues hores perquè teníem guàrdia. Aquelles nits on no podíem tenir els nostres secrets perquè hi havia vides en joc, aquelles nits on les pasteres estaven a la deriva. Aquelles nits que vèiem despuntar el sol mentre trèiem cadàvers de l'aigua. 

Perquè va ser l'experiència més dura de la meva vida, perquè em va gastar més forces que qualsevol marató de les que hem corregut. 

Tu recordes aquelles cares desfigurades, famèliques, ploroses… recordes que una nena ens va donar la meitat del menjar que li oferíem? I que després estàvem estona xerrant amb les més petites, mentre les mares ens explicaven que per arribar on estaven les havien violat, maltractat, forçat… que per tenir una vida digne havien passat vexacions de tota mena. 

Ens deien que Europa era esperança, que era la terra promesa, que trobarien un futur millor… no sabien que enganyades vivien, pobres. Ens deien que a Europa trobarien feina, llar i un país que les acollís… ens deien que després arribaria la família.

Perquè d'aquella nit, on vam veure morir molta gent, vam aprendre a valorar la vida, a somriure malgrat tot i a no queixar-nos del que ens mancava. Perquè hi havia gent que tenia menys que nosaltres però era molt més feliç. 

També recordo que vam veure néixer una nena, que li vam fer una ecografia a la mare i que ens va mirar amb ulls de desconcert però d'agraïment profund, que a la nena li vam posar Hope…

Ens vam acomiadar d'elles i vam començar a plorar, però vam aguantar com unes campiones i ens vam assegurar que totes arribaven bé al seu destí, un vaixell més gran que les portaria als camps. 

Les vam perdre de vista, a la petita també, i recordo que la mare abans de marxar ens va abraçar i va plorar. Les llàgrimes més sinceres que he vist mai. 

Vam fer reunió d'equip per valorar com havia anat el rescat i vam dir que ens esperava un dia dur, ple de coses a fer… tu em vas dir que no podries amb tot i que volies anar a casa, però encara quedaven dotze dies de missió. 

Érem part de la tripulació i havíem de ser fortes, resilients. Vam aguantar els rescats que van venir a continuació amb estoïcisme i vam fer-nos fortes. Els dotze dies van passar molt lents, però cap va ser com aquell primer dia de rescat. 

Una vegada estàvem a casa de nou em vas dir que estaves orgullosa de tu mateixa, una cosa que no t'havies dit mai, i que ja volies tornar. Vam escriure un correu donant les gràcies a la tripulació i vam esperar a què ens tornessin a cridar. 

La mare ens va dir que estava orgullosa de nosaltres però que ens havia trobat a faltar. 

Aquella nit vam parlar molt del rescat. Vam plorar les morts, però vam somriure a les vides.

Gràcies Proactiva Open Arms per deixar-nos formar part. Ara ja som heroïnes.