SOMNI O MALSON?

Ets un somni i t'has convertit en malson? O ets un malson i t'has convertit en somni? De debò importa el temps verbal?

Per què els somnis de vegades es converteixen en malsons? Perquè els malsons, amb el pas del temps, s’acaben convertint en somnis?

No sé si tu em recordes, no sé si recordes aquella vegada que estàvem juntes a la piscina en un dia d’estiu de fa bastants anys, no sé si recordes la nostra conversa sobre el futur; jo totes aquestes coses les recordo, però les tinc una mica difuminades, després de tants anys. No sé si tu recordes el comentari que em vas fer quan et vaig dir que estava escrivint una reflexió sobre nosaltres, sobre aquell dia de juny, sobre aquell dia de juliol tan especial, o aquell dia d’agost tan horrible... Malgrat tot, temps després les coses es van aclarint, anem dibuixant un llenç complet de com va passar tot, de com va ser que es va acabar el nostre vincle de forma tan i  tan abrupta, ara em quadra tot molt més... perquè en tot aquest temps que fa que ens coneixem no he deixat de ser la noia tossuda que vas conèixer aquell dia de juny a la piscina, o després d’aquell examen que tan i tan malament em va anar, però que a tu et va anar tan bé.

No sé si tu recordes cada vegada que parlàvem per telèfon abans de marxar a dormir, no sé si recordes les vegades que no m’has escoltat plorar però que hi havia un silenci incòmode a l’altra banda de la línia... doncs no t’ho he dit mai, però estava plorant. Plorava per tu, per la teva manca d’afecte, per la teva manca d’estima. Plorava per mi, perquè m’estava autodestruint. Plorava per nosaltres, per aquell passat que vam compartir i que no tornarà mai.

Perquè les nits de malsons són un fàstic, ho dic clar, són una merda! Són horribles perquè notar com t’has convertit en el meu malson em fa mal, em fa més mal del que vull reconèixer, però alhora em reconforta perquè sé que no ens hem perdut del tot i que segueixes present a la meva memòria, que d’una forma o altra segueixo recordant aquell dia a mitjans de juny... perquè abans érem carn i ungla, i ara ens separa un abisme ingent... perquè vivim a quilòmetres de distància, perquè ara penso més en tu que en cap altra persona. Per què? No en tinc ni idea. Els meus malsons cada vegada van a pitjor, i cada vegada apareix gent que m’estimo. Gent que m’importa convertida en la persona més hostil d’aquest maleït món, gent que m’importa convertida en monstres...

Per recordar aquella nit de juny on vaig ser feliç, o aquelles paraules que em vas escriure i tinc tancades sota pany i cadenat; perquè, com ja t’he dit, soc i seré esclava dels meus actes, i no me’n penedeixo de cap. Com quan et vaig dir que t’estimava i després em vaig desfer en llàgrimes, quan et vaig dir que t’odiava i et vaig penjar de manera descontrolada; quan et vaig dir aquell darrer ‘t’estimo’ a les portes d’un nou dia... quan vam decidir agafar l’horitzó de la vida i arreplegar amb tot el que se’ns posava al davant; o quan ens vam dir que ens odiàvem amb aquella conversa de telèfon un dia molt i molt plujós.

Perquè sí, t’estimo; perquè també t’odio. Perquè hi ha vegades a la vida que guanya la por a la saviesa i llavors estem perdudes, perquè hi ha vegades que ens guanya la por i ens deixem dominar i és un fàstic. Perquè hem de ser autònomes i prou madures per dir ‘fins aquí’, per tancar aquest llibre que estàvem llegint però que ens arrencava tantes i tantes llàgrimes... per passar de pàgina, de capítol, de novel·la... per passar si cal de trilogia, de llargmetratge... per començar a escriure un altre llibre o la continuació d’algun dels que tenim començats. Perquè hi ha vegades que l’amor és més fort que l’odi, però també hi ha vegades que l’odi és més fort que l’amor. S’ha de posar en una balança i sospesar què ens importa més.

Perquè no m’imaginaré mai la balança buida, perquè sempre s’ha d’equilibrar les coses, perquè sempre hem de trobar un terme mig, un equilibri... perquè sempre hem de trobar l’equilibri de les coses i algú ha de cedir, perquè si no caiem. Si no som capaces d’això pleguem veles, que em dius tu sempre. Perquè serem dues gotes d’aigua, tu congelada, jo bullint i evaporant-me, com la meva vida, que va marxant lentament del meu cos després d’aquell dia tan horrible que em va marcar la vida... després d’aquell maleït petó, després de l’accident maleït, on em van fer mal però més mal em va fer la teva indiferència... qui ens hauria de dir que l’amor desencadenaria en aquella catàstrofe tan immensa? Que em fotria la vida enlaire per sempre? Que no em permetria tornar a estimar(-te)...

La vida és un llibre finit, i tu ets un personatge secundari, ara toca canviar totalment la trama i no em pots ajudar per molt que vulguis.

Gràcies per haver format part d’aquesta novel·la, d’aquest castell, d’aquest viatge... però avui et dic adéu per sempre.