TAN PREUADA, TAN SINCERA

La vida, un partit indefinit.
Parlem de tu, parlem de la teva vida... parlem d’allò que vas fer fa uns anys, d’allò que vas fer ahir. Perquè sempre parlem de mi i n’estic farta. M’importes més tu.

Et vaig conèixer ja fa temps, quan estàvem en aquell moment tan nostre, en aquell dia tan gris però que tu vas aportar alegria en el moment precís; perquè em vas arrencar un somriure (i unes llàgrimes posteriors), perquè em vas fer adonar de què la vida passa a una velocitat de vertigen, que un segon que passa és un segon que no torna... Perquè en aquell precís instant en què ens vam conèixer, la meva vida va fer un gir de 180^o, perquè vas aparèixer el dia i el moment indicat; perquè em vas valorar més del que jo ho faig...

Perquè vull que avui parlem de tu, que m’expliquis què fas amb la teva vida i què ha passat aquest temps que no ens hem vist... perquè vull que seiem sobre l’herba i ens estiguem hores i hores parlant, que perdem el fil de la conversa mirant-nos als ulls i veient els secrets més ocults que hi ha dins nostre... perquè vam compartir aquell dia al cinema, aquell dia al parc, aquell dia a la universitat; perquè vam compartir milers de moments i no me’n penedeixo de cap.

Perquè els calendaris es van acabant i nosaltres no ens veiem; perquè la notícia aquella que em vas donar el dia de pluja intensa sota aquell arbre que ens protegia, perquè la teva escalfor em deixa sense alè els dies d’hivern, perquè el teu fred intens em deixa sense respiració les nits glaçades d’aquell desembre on ho vam perdre tot, on ens vam jugar el nostre futur al nostre número, el nostre 6... perquè em va semblar un moment oportú per jugar-me tot el que tenia, tot el que m’importava; i no em va fer res perdre-ho. Però ara que miro enrere i me n’adono que t’he perdut, me n’adono que he canviat, que ja no soc la noia feble que era fa uns mesos, que m’he enfortit, que he madurat (gràcies a tu possiblement; gràcies al teu rebuig, a la teva indiferència); però que ja no m’importa fer-me mal, ja no soc dèbil ni pusil·lànime, ara soc més forta que mai, ara soc més madura, més espavilada, més lliure, més sincera... soc més autònoma i tot gràcies a tu.

Cada volta al calendari que fem separades és una petita fita que es desmunta, cada volta que el sol fa a la Terra és una esperança que se’m trenca per dins, perquè sempre et recordo, perquè sempre penso en tu, en el que vas significar per a mi durant aquells anys, en què vaig significar per tu (si és que realment vaig significar alguna cosa), perquè a mi em vas canviar la vida, però penso que jo vaig ser, soc i seré una molèstia en la teva vida. Cada dia que passa ho veig més clar, perquè com deia aquella frase significativa de la sèrie de torn, ‘La sensació que tens és que no encaixes i que ningú t’entén? Benvinguda al club.’ Perquè ens hem sentit així milers de vegades, perquè ens hem sentit incompreses, perquè m’he sentit relegada i apartada quan em deies que no podies quedar perquè ja tenies plans, perquè ja havies quedat. Perquè no t’ho he dit mai, però a mi això em trencava; em feia mal que em deixessis de banda i que (no) em diguessis que soc el segon plat, que soc aquella persona amb la que quedes quan no saps què fer, que truques sempre en darrer lloc, que no penses mai en mi, que em deixes de banda malgrat parlem per WhatsApp... perquè avui ja no puc més, perquè m’he afartat de ser sempre el segon plat, perquè avui t’ho dic per aquí, perquè t’estimo i no vull callar més temps... perquè si segueixo així t’acabaré perdent, acabaré perdent la teva amistat tan preuada i tan sincera.

Perquè no vull que passi, m’importes molt. Per què no ens podem donar un temps mort com als partits que jugàvem?

Potser ens va bé per tornar a començar i cosir el trau que s’ha fet a l’amistat.

Ho intentem? Un temps indefinit, ni massa llarg ni massa curt, però un temps.

Gràcies, però necessito un descans d’aquest partit, m’han fet massa gols.