AMISTATS A LA CARTA

La vida, un gran restaurant; i nosaltres plats.

Fa uns dies vaig descobrir que el món de les amistats és un gran restaurant, pots escollir primers plats (les que més importen), segons (les que no importen tant), postres (no t’importen gaire), o cafès (no importen gens)... 

Perquè totes les meves amistats són primer plat (poques, però de qualitat), perquè hi ha gent que em considera el segon plat, o les postres, o directament el café (o almenys jo em sento així). Perquè potser ni apareixo a la teva carta, perquè potser estic a l’espai de fora on vas a jugar i a passar-ho bé quan ja has acabat d’allò que t’importa… Avui ja he petat, porto molts dies pensant en això, porto molts dies farta de ser el segon plat de la majoria (encara que em digueu que no), perquè estic farta de ser la típica amiga que no truques mai, que ni parles i que, quan parles és per dir-li com de bé et van les coses… perquè és un fàstic que aquest món sigui un restaurant enorme i nosaltres siguem plats, perquè és un fàstic que haguem d’escollir qui ens importa i qui no… perquè és un fàstic sentir-me com si fos el cafè d’algunes quan vosaltres (totes) sou el primer plat, quan no sé decidir qui és ‘més important’ perquè totes ho sou; perquè no sé decidir qui és família perquè totes formeu part de la meva família extraoficial, perquè (encara que tinguem més o menys confiança) sabeu que podeu comptar amb mi PEL QUE SIGUI, si teniu un mal dia (si el plat no us agrada o us senta malament), si teniu un de bo (si us encanta el menjar i el voleu repetir), si les postres no us convencen massa (a qui havíeu decidit trucar no pot quedar), sabeu que sempre estaré allà, perquè, per moltes patacades que m’hagi fet contra la paret segueixo allà, dempeus, preparada, llesta… per si un dia necessites una abraçada, un somriure; perquè, per a mi, sempre sereu els primers plats… perquè, en aquesta vida (i amb les amistats) s’ha de saber cuidar el vincle, perquè encara que no ens veiem tant vull que sàpigues que no deixo de pensar en tu, de pensar en com t’anirà la carrera, de si t’agradarà, de si no… no deixo de pensar en aquell esmorzar que tenim pendent des de fa mesos, des de fa dies; no deixo de pensar en què vull que hi hagi a la meva vida (i en qui), perquè com bé dic sempre… la vida és un viatge en tren i una via, perquè al teu tren pugen persones i en baixen d’altres, perquè tinc la sensació de què estic a punt de baixar del teu tren i encara no en som conscients, perquè em fa ràbia que ja no siguis la mateixa confident que eres fa uns anys, fa uns mesos abans de començar tota la moguda de la carrera, perquè et trobo a faltar… 

Petita, et trobo molt a faltar, noto com si el vincle que ens uneix des de fa anys s'està esquerdant ràpidament, perquè trobo a faltar que siguis aquella noia amb la què podia quedar per esmorzar, per parlar… però que, des de fa uns anys, ha passat a ser un segon plat i he quedat arraconada, he quedat relegada i he deixat pas a unes altres persones (que està molt bé tenir altres amistats, i ho valoro, però també s’ha de cuidar les que no es veuen tant); perquè no parlem tant (potser per la carrera, potser pels exàmens, potser perquè no vols, potser perquè t’has cansat de mi i no m’ho vols dir… NO HO SÉ!!), perquè ja no ens veiem (culpa del confinament? És possible).

Gràcies a la carrera he après que hi ha gent que em valora, que m’estima, que vol tenir-me al costat… perquè gràcies a aquesta estima m’he valorat una mica més, però ara també em fa por perdre-les a elles (perquè el confinament ens afecta a totes, i és una merda poder quedar i que no vulguin). Gràcies a la carrera he après a valorar les amistats que no veig gaire, que darrerament ens hem vist a través d’una pantalla, però almenys ens hem vist i m’han fet riure, almenys sé que apareixo a la seva carta (potser com a primer plat i no com a entrant, però és comprensible perquè estem lluny i no ens podem abraçar), però quan hagi passat tot ens abraçarem. Gràcies a la vida, i a les patacades, he après que el restaurant de la vida de vegades que no et tracta bé i vols marxar, que de vegades coneixes gent fantàstica però que al final només portaven una màscara i, en realitat, no et volen a la seva vida… doncs jo crec que he trobat a una persona que li passa, i em fa mal dir-ho perquè me l’estimo molt, sí sí, ho dic aquí que quedarà per sempre PETITA, T’ESTIMO, ET TROBO A FALTAR!!

És un fàstic que la vida sigui un restaurant enorme on hi ha de tot i que no puguis menjar de tot, que hagis d’escollir i algunes opcions ni les arribis a tastar.

Gràcies a aquelles que em considereu el primer plat i no les postres.