DESISTIR

Perquè serem cabres i farem voltes al sol!

Ja no puc més, vull abandonar, deixar de jugar el partit, caure del castell; perquè vull marxar de tot arreu, però alhora vull estar a tot arreu. Perquè no puc més i desisteixo, perquè no puc més i vull que acabi tot això, perquè no puc més i em trenco.

Perquè soc fràgil com el vidre, delicada com la porcellana, perquè us trobo a faltar però compto els dies per retrobar-nos, perquè cada dia que passa és un dia menys que falta per veure’t, per tornar a veure aquells ulls tan macos que semblava que a principi de confinament s’apagaven, però que ara estan tornant a brillar… que semblava que la teva vida s’esmicolava en mil bocins, però que ara s’està reconstruint per mil motius.

Perquè, reitero, soc fràgil com el vidre i sensible a tu, perquè soc una papallona amb l’ala ferida, petita i fràgil. Perquè, per molt que m’esforço, no aconsegueixo arribar a un mínim, però no penso desistir, treuré forces encara no sé d’on i aconseguiré treure’m tot el que em proposi i se’m posi al davant!

Perquè sé que estaràs allà, infranquejable, solidària, amigable, com una germana, com una mà amiga; perquè sé que et tindré allà passi el que passi, faci el temps que faci, plogui, nevi o faci un sol espatarrant… perquè t’agraeixo parlar aquests dies, veure’ns a través de l’ordinador, parlar per trucada durant una bona estona, explicar-nos vida i miracles, riure, plorar, somriure, cridar; però sobretot ESTIMAR!

Merci, per tot, per aquest meravellós curs acadèmic… perquè si m’esmicolava i em feia petita estaves allà per recordar-me que soc molt més gran del que em penso, perquè com deia a la primera reflexió de butxaca, felicitat ets tu i t’ho dic amb noms i cognoms! Gràcies per ser amiga, confident, suport, faixa, família… merci per ser un pilar increïble i sòlid, per ser el meu mar de llàgrimes, per ser les meves dunes de sorra infinita; per comptar amb mi sempre que t’ha calgut, per deixar-me comptar amb tu en qualsevol moment de la vida, per ser una deu de saviesa, un pou de coneixement, una amiga incomparable. 

Gràcies per ser un mur de riure, un mur de llàgrimes, una esquena per on pujar mentre m’enfilo al castell de la vida, per ser faixa, per ser genial. Gràcies per ser incomparable.

Merci per ajudar-me, estimar-me, aconsellar-me, deixar-me plorar… per suportar-me; per tot en general, per aquelles accions que només tu saps que em fan feliç. Merci per haver-te convertit en la meva segona família. Merci per ser família, casa, germana, amiga, confident…

Gràcies per haver-te convertit en el meu mirall, gràcies per ser exemple. Perquè sempre que deia que volia abandonar em deies que no, que jo podia, que jo puc amb tot i més; que per qualsevol cosa tu estaries allà i estaríem juntes malgrat tot. Perquè t’he d’agraïr que estiguis allà, incansable, indomable, infranquejable… malgrat les mil contestes dolentes que t’he fet, malgrat les mil girades de cara, malgrat tot el mal rotllo que hi ha hagut entre tu i jo… Gràcies, t’estic i t’estaré infinitament agraïda!

Perquè, com deia al principi de tot, compto els dies que falten per tornar-vos a veure, a abraçar, a dir-vos en persona tot el que ens diem per xat; per fer realitat aquelles paraules que seran fets, per ser incansable si resilients, per treure’ns la carrera malgrat les mil adversitats que hi hagi d’ara en endavant. Perquè és un curs que s’acaba, però un altre que comença; perquè fa gairebé un any ens estàvem examinant per entrar a la carrera, per aquells dies de nervis, de neguit… 

Per la teva vida al poble, la meva vida a ciutat, per la nostra vida compartida a la facultat… per les nostres diferències, però sobretot per les nostres semblances; per construir un vincle basat en l’amor i el respecte, en l’afecte i la tendresa... per tot això i més!

Gràcies per ser família, gràcies per ser heroïna sense capa!

T’estime, t’estimo, t’estim!

Atentament, 

CP 4

Perquè m’has fet oblidar el significat de la paraula ‘por’.