GERMANES

Perquè, com deia fa uns dies, hi ha dos tipus de família.

Avui la publicació té dos noms i cognoms, perquè com bé deia fa unes publicacions, la família no s’escull (o almenys no tota); perquè avui parlo d’aquella família que vaig conèixer fa quatre anys enrere, a l’octubre del 2016.

Perquè vam connectar molt ràpid, recordo que era cap de setmana i vam començar a parlar per xat, i que després et vaig trucar, vaig escoltar aquella veu tan maca i tan fineta que em va fer agafar confiança de seguida; perquè la nostra primera trucada va durar dues hores, i em vas explicar vida i miracles, et vas obrir a mi sense conèixer-nos i em vas deixar obrir-me. Perquè tot va començar gràcies a un dels millors grups d’aquest país i el seu meravellós festival, perquè va seguir per la confiança que vam agafar res més obrir la boca…

Ara, quatre anys després, us agraeixo tot el que heu fet per mi, quan m’escolteu, em deixeu parlar, plorar, rieu… perquè des del minut zero ens vam considerar germanes, perquè des del minut zero ens vam autoanomenar cabres, vosaltres reusenques jo barcelonina; perquè des del minut zero us vaig tenir una confiança brutal, perquè em vau transmetre seguretat i tranquil·litat… 

Recordo que vaig marxar de viatge de final de curs al 2017, i que us havia de conèixer quan tornés, però no va poder ser; recordo la plorera que em va agafar (la primera de tantes amb vosaltres presents), però un preludi ben maco de tot el que vindria després. Els riures ningú me’ls treu, les petites picabaralles que fan més fortes l’amistat, que enforteixen el vincle, i que ens acosten més. Perquè us estimo molt i perquè sou unes amigues/germanes fantàstiques. 

Perquè des del primer dia vam ser germanes, inseparables; amb un vincle fort (malgrat s’esquerdava en alguns moments), però no me’n oblidava de dir-vos dia sí dia també que us estimo, que soc afortunada d’haver-me creuat amb vosaltres, de què us hagueu creuat en la meva vida. Gràcies a vosaltres he après què significa família, per després portar-ho a la universitat; perquè, gràcies a vosaltres, he après a estimar, he après a donar les gràcies, a dir t’estimo…

Petites, us estimo moltíssim, sou increïbles i tinc unes ganes enormes de conèixer-vos, tinc unes ganes enormes d’estar al vostre costat i abraçar-vos… perquè sí, les trucades estan molt bé i els missatges també, però crec que després de quatre anys ja toca conèixer-nos, no? Tot i que ara amb la pandèmia és impossible, però quan s’acabi tot això ens coneixerem i us podré abraçar (per fi!!) i dir-vos tot el que us estimo.

Malgrat no ens coneguem encara, recordo els nostres textos, recordo aquells dies d’octubre on vaig conèixer a la meva petita família a distància, que vaig conèixer a dues noies que m’estimen tal com soc i que em valoren; que jo m’estimo amb bogeria i que, com bé portem dient des del primer dia, som cabres i ho serem per sempre… perquè des d’aquell mes d’octubre on ens vam començar a dir cabres per fer-nos riure, des d’aquell mes on ens vam dir germanes per primera vegada, on ens vam explicar la vida i miracles res més començar a parlar; quan us explicava tot el què m’havia passat, i m’explicàveu tot el que us havia passat; quan ens obríem sense gairebé conèixer-nos… 

Perquè recordo les ganes que tenia jo de poder-vos fer un regal, i que us agradés, perquè recordo la il·lusió que em va fer rebre aquelles cartes d’agraïment, i els regals posteriors; perquè em va fer pensar en que soc molt afortunada i no me’n adono pas. Perquè he tingut molta sort amb la gent que us heu creuat en el meu camí, m’heu fet millorar com a persona i això no ho fa tothom.

Perquè sou especials i us mereixeu algú que us estimi tal com sou, perquè sou fantàstiques i us estimo molt, perquè sou genials.

Gràcies per tot el que heu fet per mi petites, us estimo.

Per ser germanes per molts més anys!

Amb afecte,

cabreta petita