POSAR A PROVA

Perquè la vida et posa a prova constantment.

Perquè a la vida ens posen a prova, ens hi posem nosaltres; perquè a la vida ens ensenyen a fer cada vegada reptes més i més grans, perquè aconseguim objectius més difícils cada vegada, que aconseguim un objectiu hem de recordar qui ens ha ajudat a tenir-lo en ment, ens ha ajudat a arribar on som, ens ha ajudat a tenir el ‘producte final’ i ens ha ajudat durant tot el camí. 

Així que hem de lluitar per aconseguir els nostres objectius, no ens hem de deixar doblegar per la por, ni per la mandra, ni per l’angoixa; més tard o més aviat ens en sortirem i aconseguirem completar els objectius que ens hem proposat o ens vam proposar. Perquè cada objectiu aconseguit és una aleta feta (dins el món casteller), perquè cada objectiu aconseguit és un pas més cap a la nostra experiència-cim, cap al màxim punt que volem assolir, cap a aquelles expressions i/o moments que vam aconseguir i volem aconseguir en un futur.

Perquè la vida ens posa a prova, cada dia és una prova a superar i cada prova superada és un objectiu a la butxaca que conforma aquelles vegades que vam aconseguir completar els castells de gamma extra; perquè sí, perquè com bé sabeu, per a mi, la vida és com una diada castellera infinita, on cada vegada que hi participes i et toca fer un castell és un objectiu assolit i una aleta feta, però cada vegada els castells són més i més complexos, però si tens una bona colla (i una pinya sòlida) acabaràs aconseguint tot allò que et proposis. Perquè cada vegada que aconseguim fer una aleta és un objectiu a la butxaca, perquè cada vegada que aconseguim coronar aquell castell tan i tan complex ens creixem com a persones, ens aconseguim posicionar en una situació que ens deixa ben posicionades, perquè la teva mirada dins la colla és un punt de suport, perquè les teves mans a la pinya és la base de tot; perquè cada castell que conformem amb la colla és un objectiu a la butxaca, i cada objectiu és un pas més per trobar la ‘felicitat’ que ens proporciona aquella vegada que vam aconseguir-lo per primera vegada; que vam aconseguir fer aquell castell tan complex, que ens vam mirar als ulls. Recordo quan vaig arribar a la colla que em vas mirar amb ulls segurs, amigables; perquè vas ser la primera en venir-me a parlar i t’ho agraeixo. Perquè mesos més tard et vas convertir en la meva germana dins la colla, en la meva crossa quan em vaig fer mal, en la crossa del castell mentre jo feia de tap en un 3d8fm (tres de vuit amb folre i manilles); un castell complex, però no impossible. Perquè vam poder amb tot, vam aconseguir descarregar aquell castell tan complex, de gamma extra…

T’agraeixo haver-me introduït al món casteller, i posar-me a prova amb aquell pilar on vaig trontollar, però no vaig caure. Perquè vam anar a aquella diada universitària, on també estaven els Xoriguers de la Universitat de Girona, i on ens van tocar competir amb Pataquers de la Universitat Rovira i VIrgili. Recordes aquella diada tan i tan especial? Jo ho recordo molt bé, recordo que tenia molts nervis a sobre, que se’m va caure l’aigua i per poc perdo la faixa i el casc, que em va costar molt enfaixar-me perquè les cames em tremolaven moltíssim… però que després em vas venir a abraçar, i que estava la canalla per allà, nervioses perquè era la primera vegada que pujaven en una diada; i jo també estava nerviosa perquè també era la meva primera diada universitària, perquè seria la primera vegada que em faria càrrec de conduir uns castells on ens hi jugàvem les posicions i el reconeixement de la resta de colles…

Perquè era una de les novates de la colla, era una de les estrenes de la temporada, i vola fer-ho bé, no volia esquerdar la confiança que dipositàveu en mi, volia ser la millor enxaneta que havia tingut la colla, volia ser exemplar… perquè la diada va començar i van sonar gralles, perquè la cap de colla dipositava confiança en les avellanes verdes i no volia fallar; no volia fallar ni a la cap ni a tota la colla.

La diada va començar i va anar tot rodat, ens van sortir els castells finets i ben polits, ens van sortir els pilars nets… les estrenes ho vam fer molt bé malgrat els nervis… perquè, com bé em vas dir el primer dia que vaig anar a assaig: ‘Trempats és una gran família’, i ara, cinc mesos més tard, ho he pogut comprovar.

Gràcies avellanes!