BUSCANT EL NORD

Gràcies family! Per saber-me baixar els fums quan més ho necessitava, per ser les abraçades càlides d'aquelles llàgrimes més amargues.

Després de molts dies, torno a la càrrega!

Perquè soc com un maleït volcà, porto molts dies escalfant-me. Porto molts dies callant. Porto molts dies cremant per dins i ja no puc més. Ja no.

Els mesos que porto callant, els mesos que porto empassant, les llàgrimes que han caigut rodolant per les meves galtes com aigua desbordada, com un torrent amb el cabal ben ple, com una muntanya russa que puja a poc a poc i baixa ràpidament; perquè ja no puc més, perquè vull enviar-ho tot a rodar, desistir d’allò que més m’importa, explotar d’una vegada i començar de nou, si és possible esmenant errades, si és possible començant de nou. Si és possible sent jo mateixa. Si és possible acceptant-me.

He canviat molt durant el confinament, m’he fet més forta, m’he tornat més sincera, he canviat de caràcter, de manera de ser… les patacades que he encaixat m’han fet veure que la realitat no és tal com la pinten als llibres que llegeixo, bonica, senzilla, plana, perfecta. Doncs perdoneu que us digui, però aquesta realitat que ens pinten a les novel·les és una mentida enorme, no té res a veure amb la realitat amb la què ens enfrontem dia rere dia, no té res a veure amb les situacions complexes que ens trobem a cada moment, que ens trobem gambada rere gambada, carrera rere carrera. La vida, lectores, no és d’un sol color, em sap greu.

Perquè el que necessito ara és desconnectar, el que necessito ara és que la vida es torni senzilla per uns dies, que quan hagin passat les coses importants es torni a complicar, però que, ara, sigui plana per un moment. Perquè estic farta de ser una oreneta perduda en aquest univers immens, que només es deixa conduir pel vent, que no té un rumb fixe, que no té n’idea de què vol fer amb la seva vida, perquè tinc l’ala ferida, perquè tinc por a caure al buit, perquè tinc por d’oblidar-me de volar… perquè tinc por de què no estiguis allà quan ho faci.

Perquè he vist molt món, perquè encara em queda molt per veure, perquè en comparació a tu no he vist res, o si ho mirem des d’una altra perspectiva, ho he vist tot… perquè és molt difícil dir-nos allò que volem escoltar, perquè és molt difícil deixar anar aquell nus a la gola que porto tenint des de l’inici d’aquesta pandèmia, perquè m’he equivocat, he plorat i he après a estimar; perquè he après a valorar la mort i la vida, perquè he après a ser jo mateixa, perquè encara em falta aprendre a acceptar-me.

Perquè és molt difícil dir-nos les coses que ens diem dia rere dia, perquè és molt difícil deixar anar aquell plor que portem mesos acumulant, perquè és molt difícil trobar el camí que ens marca la nostra brúixola… perquè és molt difícil anar per camins inexplorats, perquè és molt i molt difícil agafar aquell camí del positivisme i no abandonar-lo al cap de tres passes, perquè és molt i molt difícil assumir la nostra responsabilitat, perquè és molt difícil desconnectar de la societat que ens envolta, perquè és molt difícil replantejar-nos la vida. Perquè soc molt difícil.

Perquè és molt difícil viure al món on ens ha tocat, però al mateix temps som afortunades; perquè hem de celebrar la vida de diversos colors, perquè hem de gaudir de la vida, aquest ball infinit, aquesta petita festa i aquestes petites sorpreses que hi ha dies en concret. Malgrat no sempre surtin les coses com volem, malgrat no sempre rebem allò que donem, malgrat només tinguem memòria per dies importants, malgrat només tinguem memòria a les mans, i no pas als ulls, malgrat només tinguem memòria per certs moments. Malgrat sigui un laberint amb esbarzers i punxes, amb rosers i espines, amb cactus i cards, amb mil esbarzers que ens esgarrinxen la pell i ens fan mal, que ens impedeixen arribar al nostre objectiu, que ens ho dificulten més.

Perquè la vida pot ser un miracle, perquè podem plorar i riure amb ella, perquè podem enviar-ho tot a rodar, perquè la nostra brúixola ens pot fer plorar, així com també ens pot fer riure. 

Perquè, gràcies a tu, vaig descobrir que tenia una brúixola dins… perquè gràcies a vosaltres m’he après a valorar. 

Perquè ja només queden noranta hores i quart per veure’ns (sí, soc de lletres, però quan vull fer matemàtiques les faig), per poder-vos abraçar, per poder-vos dir US ESTIMO, US AILOFIU!

Perquè després de tants mesos, tornarem a estar juntes. 

Perquè us heu convertit en la meva família, en la meva brúixola.

Perquè he callat moltes coses, però us les diré en breus.

GRÀCIES!