GRÀCIES COMPANYES!!

 Gràcies companyes de batalla.

Avui vull agrair-vos tot el bagatge que m’heu fet aprendre al llarg d’aquest temps, de totes les persones meravelloses que heu pujat al meu tren i no heu baixat, de totes les mirades que ens hem creuat i de cada vegada que em trèieu un somriure.

Perquè cada mirada és única, perquè cada moment viscut amb cadascuna de vosaltres és inigualable, perquè cada projecte que encetem plegades és una fita a assolir. Avui us vull agrair tot allò que m’heu fet aprendre: des de recomanar-me alguna sèrie, o alguna novel·la, passant per ajudar-me en els mals moments i estar allà en els bons; o simplement escoltar-me i mirar-me amb aquella mirada que només sabeu fer vosaltres. Avui us necessito dir que sou especials, i que us trobo a faltar; avui us vull dir que m’heu girat la vida, me l’heu canviada.

Avui us vull dir que, malgrat les mil discussions que tinguem, les mil baralles, les mil topades, sempre em tindreu allà; perquè sempre seré un coixí on poder desfogar les vostres llàgrimes més amargues, perquè sempre seré aquella amiga en la que podeu confiar i li podeu explicar tot el que us passa; perquè sempre estaré a l’altra banda, i sé que vosaltres també.

Per tot això us dono les gràcies. Gràcies per ser unes amigues incomparables, gràcies per ser una família increïble, gràcies per estimar-me malgrat els meus mil defectes, i per estimar-me amb tot el que porto a sobre (experiències bones i dolentes), gràcies per ser un llibre obert les vint-i-quatre hores del dia, per ser un pou de coneixements i saviesa, per suportar les meves girades de cara, els meus canvis sobtats de comportament.

Gràcies per saber lidiar amb mi en els meus pitjors moments, gràcies per haver-me ensenyat tantes coses (de cultura, de llengua, de feminisme, de sororitat, de companyerisme, d’alegria, de tristesa, de melangia, d’estima, d’autoestima, de coratge, de poder, d’autoconcepte...); per totes aquelles xerrades que tenim mentre fem un cafè, per totes aquelles videotrucades que fem mentre estem parlant de mil coses, per cada trucada telefònica infinita on em fas riure (o plorar), per tantes llàgrimes necessàries que m’has fet vessar i m’has ajudat a netejar aquestes finestres al món, per tants castells que ens queden per pujar i coronar...

Gràcies, per tots els viatges que m’has descobert i acompanyat, per cada revolt del camí que m’has ajudat a superar, per cada pedra que m’has ajudat a saltar, per cada fita que m’has ajudat a assolir. Gràcies, per respectar la diferència, per saber veure’m amb aquella mirada que només tu saps, per saber trobar els meus punts forts quan jo només em veia les baules fluixes. Gràcies, per saber-me estimar, per saber-me cuidar, per saber-me suportar.

Gràcies, de veritat.

Perquè potser fa tota una vida que ens coneixem, potser fa uns anys, uns mesos, o uns segons; perquè potser no sé que encara has de pujar al meu tren i no soc conscient de què, quan ho facis, em canviaràs la vida; perquè potser encara no soc conscient de com m’ha canviat la vida des que he conegut als meus pilars, perquè potser aquí l’únic pilar que tinc i tindré sempre seré jo mateixa.

Perquè fent aquesta reflexió em ve al cap una il·lustració de la TVR (Tres Voltes Rebel) que simbolitza les quatre potes de la vida, quatre pilars que cadascuna podem adaptar a la nostra situació; en el meu cas serien els següents: família, estudis, vocació i amistats. I per sobre de tot (a la superfície de la taula) estaria un JO amb majúscules, perquè, recordeu que abans de qualsevol cosa esteu vosaltres mateixes, i que sense un bon suport sou més febles del que us creieu; però en realitat som fortes, som molt més fortes del que ens pensem. Com diuen les noies de Somlaincorrecta JUNTES SOM MÉS FORTES QUE LA SÍL·LABA TÒNICA. Doncs això.

Gràcies per ser-hi sempre. Per ser les potes de la meva taula, per ser les passatgeres del meu tren, per ser la base de la meva piràmide, per ser la pinya del meu castell. Per estar allà SEMPRE!

 

Simplement, gràcies!