NOUS CAMINS

Estic desapareguda, ho sé, però tinc mil projectes...

Avui us porto una reflexió que parla de noves oportunitats, de nous somnis i d'aprendre a valorar les petites coses.

La vida és un mapa gegant, un mapa infinit que no ens deixa camins per seguir, sinó que ens els hem de construir nosaltres mateixes, ens hem de deixar guiar per la nostra brúixola i ens hem de deixar portar per allò que pensem que està bé, hem de fer cas al nostre instint; però també hem de saber quin és el moment adient per tornar a casa, per plegar les ales i refugiar-nos a casa, refugiar-nos entre allò que ens fa estar còmodes; que ens fa ser fortes, valentes, imprescindibles.

La vida és una gran metàfora, és un gran tren on van pujant i baixant persones, és un tren que té un munt de projectes preparats però que no tots es porten a terme; és un vagó immens on sempre coneixes gent nova, on hi ha habitacions (casa, la família, les amistats, l’escola, l’institut, les facultats...); sempre ens hem de deixar sorprendre per tot el que ens pugui venir, per tot el que ens depara el futur.

Perquè el títol de la reflexió d’avui és una cançó del darrer disc de Txarango (la base dels meus projectes, les que em coneixeu ho sabeu bé, les que em coneixeu sabeu que són el motor de canvi i l’inici de mil projectes).

La vida, si ho voleu, és una novel·la finita, però que no sabem quants capítols tindrà, ni quantes parts, ni quantes pàgines, ni quants personatges... No sabem si nosaltres mateixes apareixerem en novel·les d’altra gent o, si per contra, només apareixerem a la nostra. Perquè la vida, també, és un vaixell; un vaixell que moltes vegades està a punt d’anar a la deriva, però que, reconduint una mica la situació, podem evitar aquelles onades tan grans que fan trontollar la nostra nau. Perquè, per contra, el mar també és una gran fossa, un gran cementiri; perquè es cobra vides que no s’hauria d’empassar, perquè ara em ve al cap el socorrista d’Open Arms que es va ofegar mentre bussejava, perquè n’ha salvat moltes de morir, però en el moment més desafortunat li ha tocat a ell; la vida fa moltes voltes. Un dia pots ser la millor persona del món (segura de tu mateixa, amb una estabilitat social, amb una bona feina, amb una llar...), i al dia següent et pots trobar enmig del mar sense res (només amb el que portes posat i la teva família, que és la que et farà costat en tot moment), la vida és una baldufa i mai saps quan deixarà de girar.

Avui no tinc molt a explicar, però volia deixar-vos aquesta breu reflexió per aquí.

Gràcies per estar sempre a l’altra banda.

Us trobo a faltar.

Recordeu, la vida és un camí a seguir; però li podem buscar desviacions.

 Cuideu-vos molt.