FAMÍLIA TREMPADA
Castelleres, colles; família.
Diades infinites, pilars nets, castells de gamma extra? Sí, tot això és el
vocabulari que conforma el meu món exterior als estudis, és tot el lèxic que em
fa ser la més alta del món malgrat potser no ser la més petita, és aquell lèxic
que em fa tocar el cel amb la mà, que em fa sentir família trempada.
Perquè em va fer molta il·lusió que hi hagués colla castellera a la universitat,
però em va fer més il·lusió encara saber que, quan pugui anar, tocaré el cel
amb la mà perquè seré l’encarregada de coronar els castells i les aletes. Perquè
seré l’encarregada de baixar fineta per la teva rengla, de no tremolar ni un
segon, de no fer la moto... perquè seré aquella que ho veurà tot des de dalt, o
potser seré acotxadora (que també m’estaria bé), però el que sé segur és que
voldré formar part sí o sí de la colla, de la família trempada.
Seré avellana verda, però no per molt de temps; seré part potser de la
pinya i seré primeres mans; seré potser part del tronc al pis quatre; potser
soc crossa o tap... No ho sabré fins que no ho provi.
Perquè tot va començar al poble, fent fotografies de castells a la plaça
vella quan em van fer obrir els ulls i adonar-me’n de què hi havia un món
complert i complex en aquelles torres humanes; perquè l’altre dia em vas preguntar
què m’agradava de la nostra cultura i et vaig respondre que una de les
tradicions més maques que tenim són els castells, és fer tocar el cel a la
persona més petita de la colla. Perquè també em vas preguntar un dia que
estàvem parlant que quina música acompanyava una diada perquè no havies anat
mai a cap, i et vaig respondre que ho acompanyaven les gralles, que el so de
les gralles era el tret de sortida del castell, quan es començava a formar,
quan començàvem a tocar el cel amb els nostres dits...
O potser tot va començar gràcies a la fotografia i a la meva dèria de capturar
les aletes dels castells, perquè potser era cosa de la posició privilegiada que
tenia a l’hora de fer una fotografia del castell, o d’aquell detall tan maco de
les mans quan estem a la pinya; o potser era el moment de pujar a formar el
tronc i jo vaig aprofitar que pujaves per fer-te una fotografia; o potser, fins
i tot, vaig aconseguir fer una fotografia del pom de dalt, i del detall de la
cara de l’enxaneta mentre feia l’aleta.
Tot això són moments que tornaran algun dia, són instants capturats amb la
càmera, però també són instants capturats amb els ulls (les nostres finestres
al món), perquè ho estic capturant per després explicar-t’ho. Perquè són
aquelles diades infinites on participem, aquella diada tan especial en què hi
ha moltes més colles castelleres que tenen les seves seus a les universitats
pertinents; perquè recordo la il·lusió amb la què anava jo el primer dia a
assaig i la festa que vam fer quan les novates vam tenir la camisa i la faixa.
Recordo que em va fer il·lusió des del primer moment, que vaig voler
apuntar-m’hi com fos, que em vaig aprendre a gestionar el temps i que vaig
haver d’aprendre a enfilar-me per agafar la seguretat de tot el que suposava
ser canalla de Trempats. Perquè soc l’encarregada de coronar els castells i fer
les aletes i, malgrat no tenir ningú a sobre, tinc un gran pes.
Recordo el primer assaig que vaig anar on em van fer participar en un pis
que no era el meu i on vaig descobrir que les meves cames feien la moto, que
aquell tremolor tan característic de nervis tenia nom; i que després vam passar
a fer poms de dalt, on em vaig enfilar per la teva rengla i vaig baixar per l’altra;
o les espatlleres agafades a les finestres de la facultat mentre estàvem a la
gespa de les aigües.
Moments viscuts amb la colla de Trempats que no oblidaré mai, gràcies per
ser família i per acollir-me tan bé!!
Espero retrobar-nos aviat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada