IMPULS PER VOLAR

 Aprendre de les caigudes, és el millor que podem fer. 

La reflexió d'avui és curta, però necessito buidar què tinc a dins i ho vaig fent tal com em surt, poc a poc.

Com diu Txarango en una de les seves cançons, la vida és molt fràgil. La vida és un castell de cartes que amb la mínima corrent d’aire es desmunta, però alhora la vida és un castell humà on tens una bona pinya i un bon tronc.  Com dic jo sempre, cada objectiu assolit és una aleta feta i un castell coronat; un objectiu més a la butxaca o a la motxilla de les experiències vitals.

Ara, per un moment, imagineu que sou a la muntanya, i que és la primera vegada que hi aneu, què us enduríeu? Amb qui hi aniríeu? Imagineu que comenceu a pujar amb la colla i que us aneu quedant enrere perquè no teniu prou forces, que no teniu aire dins perquè no trobeu oxigen i l’aire està carregat; imagineu, per un moment, que caieu i que, pensàveu que no hi havia ningú, però que sense esperar-vos-ho apareix una de les companyes d’excursió i us agafa la mà per evitar la caiguda, però que, finalment, acabeu les dues rodolant muntanya avall. Com us sentiu?

Jo em sentiria amb el cap a Mart, perquè no sabria què pensar... m’estaria tot el dia fent les meves cabòries i dient-me que hem caigut per culpa meva, per una relliscada amb les pedres, per una esllavissada al terreny, o per un peu mal posat; no sabria treure’n l’aigua clara.

I ara, per un moment, imagineu que sou en un ball de màscares, que sou amb la vostra parella de ball i que, les companyes, us diuen que feu bona parella, que es nota que hi ha complicitat, que es nota que hi ha alguna cosa; però vosaltres no sabeu què us passa... Esteu amb aquella persona i esteu nervioses, però tots els nervis han de demostrar el mateix? Hi ha graus de nerviosisme? Ens posem nervioses en totes les situacions importants? Per què? Imagineu que en aquest ball us treuen a ballar la vostra cançó preferida, però que no coneixeu la persona que us treu a pista... Com us sentiu? Què sentiu? Què penseu? Us sentiu desconcertades?

Perquè jo darrerament estic molt desconcertada i no sé perquè, no sé ni si hi ha un motiu, no sé si hi ha algú darrere d’aquest desconcert o si simplement són dies de desconcert que té tothom. També he de dir que aquests dies de desconcert passen factura; no em centro en la feina, els projectes que tinc en ment els veig més difosos que al principi, però les ganes i els objectius segueixen intactes.

Sé que cada vegada que ho intenti estaràs allà, sé que no he de defallir i sé que, si caic, serà per agafar impuls i saltar més enllà que la primera vegada. Sé que les caigudes són proves per poder superar, que són metes per poder assolir els meus objectius. Cada fita és un castell coronat, cada vegada més difícils, cada vegada amb més gent.

 

Gaudiu d’aquests castells, d’aquestes excursions, d’aquests dies a la natura, d’aquests dies de (des)connexió, gaudiu de la vida i dels petits detalls.

 

Cuideu(-vos) i estimeu(-vos).