NERVIOSISME POSITIU?

Això existeix?

Per què ens posem nervioses en determinades situacions? Per què quan estem nervioses ens provoca un rebuig tot allò que no tingui a veure amb el nostre nerviosisme? Per què ens provoca nerviosisme les coses importants o noves? Doncs no ho sé.

Però el que sí sé és que porto uns dies molt nerviosa, i no sé perquè, el que sí sé és que la gent del meu voltant ho nota i no sé quina explicació donar, el cas és que tot això em provoca molt d’estrès i maldecaps, em provoca molta inseguretat envers les coses noves, em provoca alegria, però també incertesa; em provoca curiositat però alhora dubte.

Tinc el cap molt ple de coses, de nervis, de dubtes, de pors, d’inseguretats. Tinc el cap pensant en no sé què i alhora no pensant en res, tinc el cap que m’explotarà un dia d’aquests perquè no sé encabir tots els meus pensaments, tinc mal de cap de tantes i tantes emocions que he viscut en les darreres setmanes (tan bones com dolentes), penso que he pujat a una muntanya russa i que m’estic marejant però ara no puc baixar perquè encara no he fet el viatge sencer, tinc el cap fet un garbuix però poc a poc vaig redibuixant el llenç complert, tinc el cap fet un garbuix, però me’n sortiré i el tornaré a tenir com abans.

Tinc cada dia una mateixa cosa al cap, ser feliç. I aquesta felicitat me la proporciona la gent amb la que parlo, la gent que m’ajuda, la gent que col·labora amb mi, la gent que m’estima, que es sincera, que m’escolta, que em parla... en definitiva, totes vosaltres. Totes les que dia rere dia esteu allà, darrere la pantalla o veient-nos en persona i aguantant els meus mals dies, o aquelles que esteu darrere la pantalla però em traieu somriures. O potser esteu sense parlar-me perquè necessitem oxigenar-nos i començar de nou. O potser esteu allà, sempre, però teniu un mal dia i no voleu parlar. Fins i tot, m’atreviria a dir que tinc presents a aquelles persones que ja han desaparegut de la meva vida però que, en algun moment, en van formar part. Tinc presents les trucades, les videotrucades, els missatges, els àudios, cada lletra que escric en aquesta pantalla i que després llegiu vosaltres; sé que sembla fàcil buidar-ho tot, però ja us dic jo que de fàcil no en té res.

Perquè la vida és un seguit de diferents mirades, de perspectives, de colors, de formes, d’experiències, de situacions... Perquè la vida és un daltabaix que ens ho gira tot en un segon, perquè la vida és felicitat, és rialla, és somriure, és alegria; però també és tristesa, llàgrimes, plor, por, negror.

Perquè després també està el sentit de la vida. El sentit d’aquest viatge en tren. El sentit de tots els actes que fem, i de les seves conseqüències. Perquè la vida és caure i començar de nou, arrencar una pàgina i passar a la següent, acabar un capítol i encetar-ne un de diferent... Perquè la vida és canvi, o com diuen a Filosofia, és panta-rei, la vida és filosofar i pensar, la vida és preguntar-se les coses i desafiar les que no t’agraden, canviar-ho tot i començar de nou. La vida és un cúmul de situacions i sentiments que acaben tenint sentit, però la vida també és família, amigues, companyes, sororitat, feminisme, llum, alegria, tristesa, foscor, revolució, canvi... La vida són moltes coses, però sobretot la vida ets tu, perquè és la TEVA vida i no la viurà ningú per tu.

La vida és un calaix de sastre on hi guardem totes les experiències vitals que ens fan ser tal com som. La vida és aquell cafè pendent, o aquella trucada tan necessària. La vida són projectes, la vida és il·lusió. La vida és salut, però alhora és malaltia. La vida són nous camins i nous horitzons. La teva vida és teva i no l’ha de viure ningú per tu, si la vols compartir ja ho faràs, però recorda que no estàs obligada a res.

Totes formem part d’aquest vaixell anomenat Terra, totes formem part d’aquest mocador anomenat Univers; tu hi formes part, i encara que no t’agradi, jo també.

 

Gràcies per obrir-me els ulls i fer-me caure la bena. Per fer-me saber que, malgrat ser moltes, soc única.