NERVIS INCONTROLABLES

Confusió, por, neguit...

Avui em sento nerviosa, confosa, impotent.

No sé què em passa, o millor dit no sé anomenar què em passa; em fa por equivocar-me, però més por em fa quedar-me com estic. Em fa por no saber què vull fer amb la meva vida, però més por em fa no trobar un fil conductor. Soc una noia poruga, i pel que fa a presa de decisions encara més.

Em fa respecte prendre decisions, em fa respecte equivocar-me i fer mal a la gent que tinc al voltant, però més por em fa fer-me mal a mi mateixa. Em sento impotent i nerviosa, em sento confosa perquè mai sé categoritzar què sento; em costa molt externalitzar què em passa. Em fa respecte la negació, i el rebuig que comporta. Em fa molt respecte l’error i no aprendre, ensopegar una vegada i una altra amb la mateixa pedra.

Tinc por. Soc una noia poruga. Tinc por per anomenar què sento, què penso, què se’m cou dins el cap, què em passa... Tinc por a les possibles respostes, a què em diguin que no pot ser, a què em diguin que no és veritat quan és el que JO sento... Ningú et coneixerà millor que tu mateixa, això que quedi clar. Ets la teva millor amiga, però també la teva pitjor enemiga. Ets amb qui millor pots estar, però al mateix temps ets qui més mal et pots fer.

Suposo que aquestes experiències ens fan més fortes, ens fan estar més despertes i ens fan conèixer el món que ens envolta; ens fan adonar-nos d’una realitat que estava amagada, com aquella posta de sol que arribes a veure d’esquitllentes, però que al final acabes veient. O com aquella tarda al parc que acaba passada per aigua però que tu estàs còmoda jugant i gaudint. O aquell dia a la platja en què no fa ni fred ni calor, que està ennuvolat i l’aigua està calenta, ve de gust banyar-t’hi perquè no hi ha molta gent però no molta estona.

Doncs avui noto que tots els plans que tenia han caigut rodolant muntanya avall, que tots els projectes que tenia s’han fet miques, que totes les experiències que em queden per viure s’han evaporat, que tots els somnis s’han esmicolat... Però no passa res, ja els tornaré a construir des de zero, ja tornaré a pujar aquell castell, a començar aquella novel·la que no hi ha manera d’encetar, a gaudir d’aquella posta de sol que no hi ha manera de veure, d’aquell festival que sembla que no arribi mai...

Perquè la vida, sense coses que no s’aconsegueixen (o que costen molt) no és vida. Perquè penso que els projectes vitals han de ser assequibles, però alhora una mica impossibles per aquell neguit de saber que t’hauràs d’esforçar per aconseguir-ho... (en el meu cas publicar una novel·la i arribar a ser intèrpret de llengua de signes catalana, ILSC). Però tornem als sentiments i les emocions d’una mateixa... Jo en els darrers dies n’he sentit moltíssimes i molt intenses; tantes que no sabia què em passava, tantes que em feia por no saber cap on anar, tantes que em feia mal la panxa i el cap perquè no me’n sabia avenir.

Veure tot això escrit en aquesta entrada m’ajuda molt, no només a què les que em llegiu m’entengueu, sinó també a endreçar-me el cap; perquè si no el tinc endreçat no puc anar a per més coses.

Espero que aquests dies de desconcert passin ràpid.