PINYA, FAIXA, PRIMERES MANS

 Vocabulari del meu món, vocabulari casteller.

Avui faig memòria d’aquell primer assaig on vaig veure tremolar les meves cames; on vaig anar amb seguretat, però alhora amb nervis i esperances renovades. Avui faig memòria d’aquella vegada que em vaig enfilar a tu en una hora del pati mentre la colla estava mirant, mentre jo em preparava per la diada que tenia aquell cap de setmana.

Recordo que aquella diada va ser molt intensa, i que se’m va fer molt curta; una diada on vam carregar i descarregar i, on jo mateixa, m’estrenava com a enxaneta. Recordo els nervis d’anar amb la colla fins a la plaça de cada any; recordo que vam agafar l’autocar de la colla i vam anar fins al poblet mig perdut, vam fer via fins a la plaça i va començar a calmar ànims. L’estona anava passant i nosaltres estàvem molt nervioses, eren les nostres primeres passes dins una diada d’aquesta magnitud i teníem respecte perquè la cap de colla dipositava molta confiança en nosaltres.

La colla, i ara tu també, era una part de mi que no volia perdre ni desprendre’m; que no volia deixar de banda per cap cosa del món, però que també estava arribant a la seva etapa final... Era el meu darrer any a la colla perquè acabava la carrera; però tenia pensat fer una altra, no sabia si a la mateixa facultat o en una de diferent, però estava convençuda que volia seguir tocant el cel amb els meus dits, que volia seguir coronant castells, que volia seguir formant part de la gran família que es crea a la universitat, i en una colla castellera.

Ara que havia tastat la sensació de llibertat que em donava fer d’enxaneta no la volia donar per acabada; però ja diuen que totes les coses bones arriben al seu final. Tot i que la vida castellera no té gairebé mai un final, perquè quan s’acaba la vida universitària podem seguir a la colla gran i seguir fent créixer a les més petites del món per a què siguin les més altes.

També recordo la primera vegada que vaig veure castells... Jo era molt petita i anava amb la meva mare i la meva germana, i vaig tenir molt de respecte per a les que estaven a dalt de tot. Recordo que quan vaig veure les enxanetes vaig decidir, no sé perquè, que jo volia ser una d’elles... I, ara, disset anys més tard, ho he aconseguit; ara soc enxaneta de la colla universitària, i quan acabi aquesta etapa em toca començar una altra en una facultat diferent, però amb les mateixes ganes de tocar el cel amb la mà i els somnis.

Perquè, en aquesta facultat, estan les avellanes verdes; i sempre recordaré la gran família que hi havia en aquesta petita colla. Perquè recordaré aquell dia on vaig anar a parar a la gespa de les aigües i vaig ser, per un moment, la més alta del món. O com vaig fer de crossa. O com em va tocar fer de primeres mans... Recordo també que, en algunes diades en concret, sobretot a les primeres, em tocava fer de fotògrafa de la colla; immortalitzar aquells moments tan i tan especials per a nosaltres. I, amb la meva dèria, sempre aconseguia fotografiar les primeres mans i les aletes.

 

Gràcies a les colles castelleres he descobert un món nou, soc la més petita però soc la més alta.