REFLEXOS DE REALITAT

 No hi ha res més a dir... GRÀCIES!

Avui faig una entrada per donar-vos les gràcies. Gràcies a totes aquelles que heu sabut encaixar les meves males contestes, que heu sabut gestionar les meves emocions, que heu sabut entendre’m quan no ho feia ni jo mateixa.

Perquè avui és un dia feliç, perquè avui ens hem retrobat després de mesos en silenci, perquè avui per fi m’he alliberat d’aquelles cadenes que m’oprimien la respiració, perquè avui, per fi, he pogut descansar amb calma; perquè avui buidaré tot el que tinc a dins.

Avui us dedico aquestes paraules a totes aquelles que dia rere dia esteu allà, patacada rere patacada, plor rere plor... A totes aquelles que m’ajudeu per qualsevol motiu, que em traieu somriures i que, a més, us amoïneu per mi desinteressadament. Perquè, per moltes topades que tinguem sé que seguireu allà infranquejables, indomables; i per tot això us dono les gràcies.

La reflexió d’avui va cap a tu, aquella amiga que m’ajuda en tot el que pot i més, que malgrat les seves mogudes s’amoïna per mi, m’escolta, m’aconsella, m’abraça... va cap a tu, que m’estimes i em recolzes; va cap a tu, que et sinceres amb mi i agafem confiança; va cap a tu, que formes part d’aquella família tan maca que tenim fora dels límits establerts; va cap a tu, que m’ajudes en totes les meves cebes; va cap a vosaltres, que m’ensenyeu a volar i a ser lliure.

Va cap a tu, aquella companya de jocs que m’aguanta en els meus mals dies, en els bons, en els de color apagat, en els de colors alegres... Gràcies, gràcies i gràcies.

Avui et vull dir que t’estimo, que et trobo a faltar, que necessitava allò que només tu saps, que necessitava desconnectar de tot i connectar amb mi mateixa, que necessitava recarregar piles i trobar-me amb mi mateixa, que et necessitava donar les gràcies... Avui també et vull dir que és un dia important, és un dia important perquè noto que he tornat a néixer, torno a saber què vull, torno a saber quin rumb vull que agafi la meva vida; ja no estic perduda i he arreglat la brúixola que tinc dins (sí, sí, aquella que em vas descobrir i arreglar la primera vegada que ens vam trobar), aquella que un dia se’m va trencar en mil bocins i es va convertir en un trencaclosques gegant i infinit... Recordes la cara que vaig fer quan em vas dir que tu eres capaç de dirigir la teva vida i que ningú ho feia per tu? Recordo que vaig cridar que jo també ho volia fer, que volia espantar aquells fantasmes que m’assetjaven a la nit, que volia alliberar-me d’aquelles cadenes que m’oprimien els somnis, que, en resum, em volia assemblar a tu i aprendre a ser lliure i a estimar(-me).

Gràcies per ser el millor llibre de coneixement que puc trobar, per ser aquella font de saviesa infinita, aquell pou de coneixement, aquell bosc d’olors, de colors, d’il·lusions.

 

Gràcies per ser essencial en la meva vida, per haver-te convertit en la clau de volta de la meva felicitat i ser el resultat de molts anys d’autoconeixement, gràcies per ser mirall!!