SEGURETAT INTERMITENT

 Viatges, finestres, novel·les i avions.

Perquè hi ha petites coses que estimem molt. Perquè som capaces de fer grans coses si ens ho proposem. Perquè si no ens tallem les ales serem capaces de fer la volta al món en el temps que ens proposem...

Perquè cada vegada que ens proposem un objectiu hem d’anar fent via poc a poc, hem d’anar fent passos petits i segurs; perquè cada vegada que ens proposem un objectiu és com si estiguéssim a la corda fluixa fent equilibris, sabem que hi haurà incertesa i dubte; però poc a poc anirem aconseguint el nostre repte.

Cada vegada que em proposo un repte penso en què m’espera al final, però com em diuen sempre: el que importa no és l’objectiu, sinó el camí que fas per assolir-ho. Perquè és molt difícil deixar anar allò que tenim dins, allò que ens oprimeix i moltes vegades ens fa netejar les finestres que ens ensenyen el món; perquè moltes vegades és molt difícil adonar-nos de quins són els nostres punts forts perquè només veiem la feblesa, perquè només veiem les esquerdes de la paret quan està gairebé tota llisa...

Perquè és molt complicat saber què ens espera al final del camí si no comencem a caminar, però és més difícil encara saber què ens espera si no tenim clar quin camí agafar quan hi ha bifurcacions, si no tenim clar cap a on està el nord, cap a on hem de començar a caminar i caminar per abastar aquell somni que tant temps portem perseguint.

Hi ha vegades que no ens creiem capaces d’aconseguir allò que tenim en ment, però dins nostre està la veueta rebel que ens diu que nosaltres podem amb tot, que no ens hem de lligar a cap cadena... Perquè recordo aquell dia en què em vaig aferrar a un clau ardent i em vaig lligar de mans i peus a les cadenes de la cova, on hi havia moltes ombres que m’atemorien, que em feien passar por... perquè recordo també el dia en què vam decidir sortir a veure què hi havia allà fora, què ens deparava el món exterior, quins eren els nostres somnis... Recordo aquella nit a la platja de Calella, aquella nit d’estiu on estàvem llegint poesia vora el mar i amb les onades a tocar; vam veure un far i una projecció de llum que ens enlluernava, que em feia veure’t a contrallum, que projectava una ombra que feia por perquè feia tres com nosaltres...

Recordo també aquella tarda al bosc, mentre estàvem amb els arbres que cantaven i els follets; les nimfes i les fades... Recordo que tot això ho vaig llegir en una novel·la que em van adjudicar a l’institut, i que després m’ho vaig imaginar; com també em vaig imaginar la trama d’aquella novel·la de cavallers i convents; perquè gràcies a la literatura he viatjat moltíssim i sense moure’m de casa, o potser he viatjat mentre tocava els núvols amb els peus. No ho sabré mai.

 

Perquè gràcies a les novel·les he viscut mil vides. Perquè encara em queden mil més per viure. Perquè gràcies a les novel·les he après a estimar i a netejar les finestres.