SOMNIS ESQUERDATS

 Pors que esquerden somnis.

Per què sempre que comencem a sentir alguna cosa tenim la sensació de tenir mil papallones a la panxa i de què ens fa mal tota l’estona? Per què cada vegada que és possible que hi hagi un possible rebuig ens entra por? Per què sempre que ens agrada una persona sembla que no hi hagi res més? Per què ens compadim?

Aquestes preguntes i de molt semblants m’han passat milers de vegades pel cap en els darrers anys, fins i tot m’atreviria a dir en el darrer any. Preguntes com aquestes m’han martellejat el cap i no he aconseguit trobar cap resposta que em convenci. Preguntes com aquestes m’estan rondant pel cap i m’estan fent tenir maldecaps constants i forts, sensació de pèrdua de la concentració i sensació de no saber què em passa... Em fa por encarar un possible rebuig perquè no sabria com fer-ho.

Perquè estimar és molt maco i més els primers dies, que sembla que tot sigui molt maco; perquè que t’estimin és una cosa meravellosa i demostrar-ho ho és encara més; però després està el condicionant de la distància (Que jo em pregunto, es pot estimar a distància? En el cas de què es pugui, funciona? I si t’agrada com és la persona pel xat i per videotrucada però després és una persona totalment diferent quan estàs amb ella presencialment?); milers de preguntes passen pel meu cap dia rere dia, milers de respostes possibles a cada pregunta, milers de situacions possibles.

Perquè estar envoltada de gent que t’estima i saber que estaran allà passi el que passi és un plaer i un coixí enorme; és un orgull saber que tindràs una xarxa enorme per si caus al buit, que aniràs sempre amb cautela; però al mateix temps és un perill enorme, per por, per rebuig, per indiferència, per manca d’estima...

Soc una persona poruga, i ara mateix tinc molta por. Tinc por de perdre gent per estupideses, tinc por de no poder expressar-me, tinc por de ser rebutjada, tinc por de deixar de ser jo mateixa, tinc por a perdre la meva essència.