BANDERA DE LLIBERTAT

 Gràcies per ser la llibertat personificada!!

Avui voldria reflexionar sobre la llibertat, però de tots els tipus que existeixen em vull centrar en un en concret: la llibertat a l’hora d’estimar. Avui us voldria parlar d’aquest sentiment tan maco (o tan punyent) que pot arribar a ser l’amor entre persones...

Ahir feia una reflexió on em sincerava i em treia una mica més la cuirassa que m’he construït a partir de certes experiències; avui m’agradaria parlar de la llibertat que vaig sentir en aquells moments de la meva vida. Perquè SÍ, hi havia moments en què em sentia lliure, però era mentre durava el vincle, després em vaig adonar que havia estat presonera durant un temps finit (bonic? En el seu moment sí. Ara ja us dic jo que, mirant enrere, no ho va ser gens). De fet em vaig adonar que porto tota la vida sent presonera de mi mateixa i de les decisions que prenc.

Tampoc me n’oblido que les decisions que prenc són aquelles que em marquen el camí a seguir i que, cada dia, n’he de prendre moltíssimes; però que aquestes decisions (per bones o per dolentes) em marquen un camí de llibertat i d’esclavatge... ara us explico, que ha quedat una mica estrany escrit així. Pam a pam. Camí de llibertat perquè em permet construir-me un camí tal com jo vull, perquè em permet emmotllar-me a les circumstàncies, perquè em permet prendre les meves pròpies decisions i, encara que costi de fer, aprendre i esmenar les errades que cometo. D’altra banda, és esclavatge, perquè no podem retrocedir en el temps i desfer l’acció, el que està fet ja està fet i no hi ha volta enrere, només volta de full i començar un altre punt del capítol o de la novel·la.

Perquè faig aquestes reflexions per sentir-me bé amb mi mateixa i fer-me reflexionar sobre aspectes que se’m plantegen al llarg del dia; perquè us he de ser sincera: no sé com m’ho faig per tenir gairebé cada dia un tema nou del què reflexionar... potser sí que és veritat que penso massa les coses i hauria de ser més espontània... Perquè, us he de fer una confessió respecte aquest blog: l’altre dia em vaig plantejar abandonar-lo. Se’m va passar pel cap que no servia de res, se’m va passar pel cap que aquestes reflexions (on jo em despullo completament sobre un tema davant la pantalla) no serveixen de res... perquè ara em passa tot sovint aquest pensament pel cap, però les que sou fidels a aquesta pàgina i em retorneu què us han semblat les entrades em dieu que segueixi cap endavant; i com bé sabeu, escriure em serveix de teràpia. Com bé sabeu soc una noia que es deixa influenciar molt per opinions, comentaris, accions d’altres persones, simples mirades... però US PROMETO que ho estic intentant canviar!!

I aquests canvis són molt més fàcils gràcies a la gent que em recolzeu, que m’estimeu i que, si caic, teniu una mà preparada per agafar-me i evitar que la caiguda sigui més bèstia (COMPTE que no dic evitar la caiguda!! Caure és necessari per créixer!!).

 

Gràcies per ensenyar-me que la meva bandera té nom de LLIBERTAT i que, de manera subjacent, esteu totes vosaltres.