ESCRIUREM...

 Torna a tenir títol de cançó, avui dedicada a la teràpia que em suposa escriure.

Com diu la cançó que estic escoltant: ‘Escriurem, que tot no va ser fàcil’; doncs avui us vull parlar d’això i corroborar aquest vers.

No. No hi ha dia en què tot sigui fàcil. I escriure-ho, de vegades, tampoc ho és. De vegades la teràpia que tinc d’escriure què se’m passa pel cap o escriure sobre algun tema que m’amoïni no funciona, però malgrat tot em mig obligo a escriure perquè em va molt bé i m’allibera. Perquè avui us vull parlar de les meves inquietuds, dels meus somnis, de les meves pors... Perquè avui m’agradaria netejar una mica més la ferida que encara tinc oberta. Perquè avui m’agradaria explicar-vos què significa per a mi fer aquestes entrades que llegiu gairebé cada dia.

Perquè m’agradaria explicar-vos què se’m passa pel cap cada vegada que escric una entrada (encara que els temes són diferents i no ho sembli totes les entrades tenen un nexe comú). I el nexe comú de totes les entrades és fer introspecció dins meu per saber què falla quan m’obri totalment a una persona sense mesura, quan començo a parlar pels colzes i explico la meva vida des que fa cinc minuts que ens coneixem.

Les que em coneixeu a fons sabeu que soc d’aquelles que xerro pels colzes els primers dies, i que ja no callo. Soc d’aquelles que organitzen tot fins al darrer detall i que no se’m passa res (això darrerament no s’està complint, però normalment soc així). Soc d’aquelles que fa textos per tot, que s’expressa millor sobre el paper que no pas amb la veu (si no aquestes reflexions no existirien o estarien totes escrites sobre paper mullat). Soc d’aquelles que calcula tot fins al darrer detall i que, si no surt com m’agrada, ho canvio les vegades que faci falta (en algunes coses, en d’altre soc un desastre amb potes). En redaccions, per exemple, soc molt primmirada en tots els detalls que conformen el text. En textos d’aniversari també soc molt previsora i perfeccionista... Però per exemple, en treballs manuals soc un desastre!! No serveixo per fer manualitats, no serveixo per fer marqueteria, no serveixo per pintar... però per sort tinc més virtuts que no pas mancances. Per sort m’agrada molt allò que se’m dona bé i que gaudeixo fent; i ara m’estic esforçant més per fer allò que no m’agrada tant però he de fer igualment... Malgrat no em surt perfecte hi poso tota la voluntat del món. Malgrat no sigui el resultat que m’esperava. Malgrat no conèixer la perfecció en cap sentit. Malgrat voler assolir els meus somnis per molt utòpics que semblin. Malgrat em diguin que no conec límits. Malgrat que, de vegades, em talli les ales; sé que quan ho faig hi ha molta gent darrere dient-me que jo soc capaç d’allò i més.

 

Avui torna a ser una reflexió dedicada a alliberar allò que tinc dins; una reflexió que transmet com soc capaç de dir-ho tot en paraules escrites. Com soc capaç de deixar viatjar els meus dits per sobre les tecles.