FAMÍLIES, OHANES

 De famílies en tenim tantes com amistats.

Avui us vull parlar de les famílies que tenim al llarg de la nostra vida; avui m’agradaria reflexionar sobre què significa tenir o no una família a prop, o simplement una que et recolzi en allò que fas i en les decisions que prens.

Aquesta entrada la vull escriure arrel d’una xerrada que vaig tenir farà uns dies arran d’un projecte que se m’ha acudit per ajudar a Casa Terra (ja us en vaig parlar de l’entitat fa uns dies), i se m’ha acudit fer unes polseres o uns clauers solidaris per poder vendre i fer una donació a l’entitat. També he pensat en fer xapes i vendre-les, perquè el que necessita Casa Terra són diners per poder seguir duent a terme els projectes que tenen.

Però bé, que marxo per les branques. Les famílies que tenim al llarg de la nostra vida van canviant, hi ha algunes que creixen, d’altres que es desintegren per complert, d’altres que duren un lapse de temps i després desapareixen i unes altres que duren per sempre malgrat tot. N’hi ha algunes que les escollim (com la universitària que he decidit tenir, com la castellera, com la de llengua de signes, com la de mil projectes que he començat...) i d’altres que és la que ens porta al món i ens cuida (no sempre, hi ha casos i casos); però jo he de dir que de totes les que tinc n’estic ben orgullosa.

De la família universitària què us puc dir, amb toooootes les publicacions que he dedicat? Doncs que quan comences aquesta etapa te n’adones que la universitat és més que quatre parets i unes poques classes i seminaris a la setmana; la universitat és un gran món i una gran família; la universitat és el pas previ a saltar al món adult i començar a treballar, és el pas previ que passem moltes per arribar a formar-nos i on coneixem persones meravelloses que ens canvien la vida. Persones que ens fan ser més fortes, que ens fan superar les nostres pors, que ens fan demostrar que podem amb tot i més... Aquesta és una de les famílies que s’escull, i jo estic mooooolt orgullosa d’ella; hem creat un vincle preciós que durarà més enllà dels anys de carrera, n’estic segura!! (I soc mooolt tossuda!!).

Una altra família de la qual formo part i és de fora les quatre parets de casa és la de Llengua de Signes. Les que em coneixeu sabeu que és una de les meves vocacions i que m’estic formant des de fa quatre anys (de fet aquest és el quart curs però serà el cinquè any que faig LSC), i no puc estar més orgullosa de les companyes de classe, hem format una bona pinya i hem assolit uns objectius que, potser d’una altra manera i amb gent diferent, haurien estat molt més difícils d’assolir. He après molt, ja no només amb la llengua de signes que faig a la universitat, sinó amb l’extraescolar (o extrauniversitària, però no ho he escoltat mai); m’han tocat unes docents que s’han implicat i que han tingut paciència i que han sabut ensenyar el temari amb passió i dedicació. I ara, al darrer nivell que he fet, no sé si a causa del confinament o què, he après més vocabulari perquè he anat interpretant i interactuant amb les docents i sent una persona discent en aquesta llengua (he fet la meitat del camí, però encara queda l’altra meitat per recórrer). Les ganes estan intactes i cada vegada van a més.

Tercera família de la què us vull parlar: la castellera. Com bé vaig dir a les publicacions que dedico a la colla castellera de la universitat; Trempats és una gran família que m’acosten més als meus somnis i em deixen tocar-los amb la punta dels dits, que em fan ser la més alta potser sent la més petita de la colla; que em fan créixer i sentir-me orgullosa; que em fan enorgullir-me de la universitat. Que quan vaig a assaig em fan sentir-me ben orgullosa d’estar estudiant en aquesta universitat.

Quarta família de la que m’agradaria parlar-vos... La família i la gent que coneixes a través de les novel·les. Pot sonar estrany, però mentre llegeixo i estableixo un vincle amb els personatges que narren la història després m’és molt més fàcil imaginar-me com haurien de ser els meus personatges quan escrigui una novel·la. De fet, mentre escric la novel·la em fan sentir part de la trama i m’imagino que els tinc al davant. A més al situar-ho en indrets coneguts (un punt molt important a l’hora d’escriure) doncs em sento molt més propera al que estic narrant.

 

I segurament em deixo d’englobar moltes més persones que formen part d’alguna altra família, però a grans trets serien aquestes quatre.

 

GRÀCIES FAMÍLIES!!