GANES DE...

 Esperança. Vida. Ganes de menjar-se el món.

Avui voldria reflexionar sobre l’esperança i la frase feta que diu que és la darrera cosa que hem de perdre... m’agradaria explicar-vos què en penso i què se’m ve a la ment quan escolto aquesta frase feta.

Bé, en primer lloc: què és l’esperança? Què ens alimenta a fer-la més gran o què ens la destrossa fins a fer-la miques i no poder-la ni veure? És cert que és la darrera cosa que es perd?

Pam a pam... Des del meu punt de vista (ni molt menys el correcte perquè és un punt de vista totalment subjectiu) penso que si no tinguéssim esperança per dur a terme les coses la vida no tindria sentit, seria molt avorrida i no tindríem motivacions per a fer gairebé res.

Avui m’agradaria parlar-vos de què és per a mi l’esperança. Avui m’agradaria parlar-vos dels somnis, de les utopies, de les tristeses, de les il·lusions, de les esperances. Sobretot faré èmfasi en aquesta darrera: ESPERANÇA.

I per a mi què és l’esperança? Doncs és aquella sensació de saber que no ho tens tot perdut, que encara queda una oportunitat final per poder aconseguir el teu somni, que encara tens un desig per poder complir, que encara et queden molts camins per explorar, que encara queden  moltes utopies per crear...

Perquè sense esperança no hi ha il·lusió. Perquè sense esperança no hi ha camí. Perquè l’esperança és la darrera cosa que hem de perdre. Perquè sense esperança no hi ha camí, i sense camí no hi ha utopia. Sense utopia no hi ha esperança, sense esperança no hi ha desitjos, sense desitjos no hi ha utopies, sense utopies no hi ha camí per recórrer.

Perquè sense esperança no hi ha somnis, i ara només ens falta que ens retallin els somnis (no, si us plau!!). Perquè sense somnis no hi ha vida, i sense vida no hi haurà mai ganes de tirar endavant. Perquè sense ganes de tirar endavant només ens acabarem abandonant, i no és gens bo. Perquè hem d’evitar l’abandonament i ens hem de buscar coses a fer. Hem de ser culs inquiets. Hem de ser viatgeres encuriosides. Hem de ser viatgeres amb ganes de menjar-se el món com si fos un pastís, una magdalena o un plat del nostre menjar preferit.

Perquè hem de pensar que la vida és una cançó i que l’estem ballant amb persones desconegudes, però que, poc a poc, els anem posant cara. La vida és un ball de màscares on no coneixes amb qui et toca ballar... però això és un tema per la següent reflexió de butxaca!!