ODISSEA

 Una odissea, d'anada i de tornada.

Avui he pensat en tu, he pensat en aquell estiu de fa tres anys quan ens vam conèixer a Grècia mentre jo feia de voluntària i tu intentaves trobar un refugi que et permetés sobreviure a les conseqüències d’una guerra que ja fa massa que s’estira en el temps.

Avui he pensat en aquell estiu on ens vam conèixer, aquelles setmanes on vam estar parlant dia sí dia també. Aquelles nits on feia una calor brutal i on ens faltava l’aigua, l’aire i l’aliment. Encara recordo aquelles nits on venies  a dir-me que marxaves a descansar, on em deies que tenies ganes de trobar un futur millor, que estaves convençuda de l’existència d’una altra possibilitat de vida encara que fos lluny de la teva família.

Recordo que també m’explicaves que havies vingut només amb la teva germana petita i la teva mare, que la teva àvia s’havia quedat a casa perquè era molt gran i no volia abandonar el seu país, que segons ella ja havia vist tot el que havia de veure i no es volia arriscar ni posar-vos en perill perquè us estima molt. També em vas explicar, el darrer dia que ens vam veure, que tenies l’esperança de poder venir a Barcelona amb la teva família perquè volies conèixer allò que fèiem als camps on ens enfilàvem l’una sobre l’altra, els castells o torres humanes.

No sé si tu recordes el primer dia que ens vam conèixer, el primer dia que vaig anar a fer de voluntària al camp, el primer menjar que vam fer juntes a l’explanada i la primera vegada que ens vam posar a parlar... Recordo un moment en què et vaig veure plorar i vaig anar a intentar animar-te, i tu, amb llàgrimes als ulls, m’explicaves que t’havien donat una notícia des de casa teva que era horrible i t’esmicolava totes les esperances: havien llançat una bomba sobre l’escola i sobre el parc; en les dues ocasions havien mort moltes criatures, ja que era hora d’estar en aquests llocs que en un principi no atacaven mai; però com sempre ens enganyaven una vegada i una altra.

També recordo que va ser la primera vegada que vaig estar en un camp de refugiades, però també va ser l’impuls que vaig necessitar per endinsar-me de ple en un activisme permanent, perquè gràcies a aquesta experiència, dura i real al mateix temps, em va caure dels ulls una bena que m’impedia veure la realitat tal com era; que me la mostrava a mitges, que me la mostrava difuminada i en una tonalitat alegre, quan en realitat no és així. En realitat l’experiència dels camps m’ha servit per madurar com a persona i per conèixer experiències dures i cruels de primera mà. Per no creure’m tot el que surt a les notícies i per començar a creure en aquella doctrina filosòfica anomenada escepticisme. I per què dic creure en l’escepticisme? Doncs perquè no em creia res del què s’explicava a les notícies, perquè un dia van explicar una notícia que em va fer dubtar i em vaig proposar l’objectiu d’anar-ho a comprovar en primera persona. Així que vaig començar a estalviar i al cap de tres anys, just el dia del meu vint-i-vuitè aniversari, vaig agafar un vol fins a Tessalònica, a sis hores i escaig de casa, des d’allà vaig anar a un dels camps, crec recordar que era Vasilika.

T’he de confessar que tenia molta por, que em feia molt de respecte; però que era el millor regal d’aniversari que em podia fer. Recordo també que vaig anar amb un parell d’amigues que des de feia anys érem voluntàries a una entitat catalana que us ajudava en tot el que podíem i més.

Em va fer respecte quan vaig arribar, em va fer respecte quan la darrera nit vaig acomiadar-me de tu, em va fer respecte quan vaig deixar-te allà sola amb les altres voluntàries. Ara, anys més tard em pregunto què es deu haver fet de tu i de la gent que t’acompanyava.

 

Recordaré sempre aquesta experiència i ara, anys més tard, em pregunto què hem fet malament com a societat i perquè no hem estat a l’alçada.

 

Us mereixeu una vida millor i faré tot el possible per aconseguir-ho.