PERCEPCIONS

 Perquè de percepcions cap al món hi ha tantes com persones i mirades apliquem.

Cada persona tenim una manera de percebre el món diferent. Cadascuna tenim la nostra manera d’actuar depenent de la nostra manera de ser; i no per això hi ha una correcta o una d’incorrecta, simplement tenim la nostra i punt. Perquè això és com les filosofies de vida, cadascuna tenim la nostra i l’apliquem per construir-nos una identitat que ens permeti forjar-nos un futur adient a nosaltres i reforçar un present que ens complagui.

Cada decisió que prenem ens encamina a una part o una altra de la nostra vida, ens impulsa a començar una altra etapa del viatge en tren i a deixar pujar més persones al nostre vagó (o en el qual estem en aquell moment, en el cas de què el nostre tren tingui més d’un vagó; és a dir més d’un cercle de persones). Perquè la riquesa de persones a la nostra vida és allò que ens fa ser més grans i enriquir-nos de les altres que són com nosaltres, ens permet conèixer altres cultures i formar-nos nous horitzons; així com marcar-nos diverses fites per poder assolir.

Perquè avui us vull parlar d’aquelles fites que ens marquem, d’aquells castells que coronem, d’aquelles muntanyes que escalem dia rere dia... D’aquelles decisions que ens fan prendre un rumb a la nostra vida, que ens la capgiren o que, simplement, ens reforcen la nostra posició dins d’un grup.

Anem a pams... Primer de tot m’agradaria explicar perquè se’m va ocórrer començar-me a obrir a aquelles que em llegiu dia rere dia a l’altra banda de la pantalla... Doncs bé, tot va començar per un període d’inseguretat i inestabilitat emocional bèstia que vaig tenir farà uns cinc mesos i que em va durar bastant; motiu pel qual vaig estar una mica tancada en mi mateixa. Situació que es va agreujar a causa del distanciament que he decidit prendre amb aquestes persones, pel meu propi bé (em va costar perquè em feia por que em diguessin egoista per pensar en el meu benestar, en la meva estabilitat emocional i en tenir cura de la meva salut tan física com mental; però per sort vaig tancar un parell d’etapes que, malgrat em va fer mal, vaig poder créixer com a persona). Aquest tancament en mi mateixa i aquesta inseguretat es va fer molt més evident quan, a dia d’avui, he de prendre una decisió i soc incapaç de fer un moviment sense consultar-ho amb el meu cercle de confiança.

En segon lloc m’agradaria explicar una mica el tema que em ronda pel cap darrerament... com em puc assegurar de fer correctament les coses? Qui em marca el camí? És veritat que el cor ens marca un camí i que l’hem de seguir? És veritat que hi ha vegades que ens hem de sortir del camí marcat? És veritat que la vida és un viatge en tren o que els límits ens els posem nosaltres mateixes? Moltes preguntes, però poques respostes... Em costa molt trobar la resposta a aquests dubtes que se’m plantegen darrerament, em costa trobar un camí a seguir i marcar-me una fita per dir que vull anar fins aquell punt i vull fer aquest camí, que si he d’agafar una drecera ho faré així o d’aquesta altra manera; perquè, malgrat he agafat molta seguretat envers mi mateixa, encara em queda moltíssima més per agafar, per construir-me una personalitat (compte, que no dic una cuirassa).

Perquè si totes percebéssim el món de la mateixa manera seria molt avorrit. El mestissatge n’és la prova empírica.

 

★VOLEM UN MÓN ON HI CÀPIGUEN TOTS ELS MÓNS★