ABISMES

 Vuitena entrega!!

Avui redactada en territori d'acollida.

Avui ens separa un abisme que no soc capaç de creuar. Avui ens separen uns quilòmetres que em fa por traspassar per si ens acabem fent mal mútuament. Avui he tingut una nit horrible... Primera nit en territori d’acollida i plena de malsons, fantàstic. Primera nit en territori d’acollida i primera nit en blanc, no podia més, em venien tot d’imatges dels camps de refugiades, em venien imatges de la darrera vegada que ens vam veure als camps, el dia abans de començar a fer via fins aquest poblet mig perdut, a quilòmetres de tu, a quilòmetres de casa.

Avui ens separa un abisme ple de sentiments que no sé classificar: amor, enyorança, estima, esperança, por, dubte... Aquests sentiments fan trontollar la seguretat que sempre m’ha caracteritzat, i m’assetgen els dubtes: i si no ens tornem a veure mai? I si t’he d’oblidar per no fer-me mal? I si ja no et puc estimar? I si has oblidat tot el que van significar aquells mesos als camps compartint moments, rialles, plors, dubtes? Espero que no, que no ho hagis oblidat, espero que el fet que ens va marcar poc a poc vagi sent una anècdota que fa esgarrifar quan la recordem, però que poc a poc anirà cicatritzant.

Aquesta carta te l’estic escrivint ja establert en terra d’acollida, primeres hores en terra d’acollida i moltes ganes de veure’t una altra vegada, no fa ni mig any que ens vam separar i ja et trobo a faltar. No fa mi mig any que ens vam acomiadar entre plors i rialles, entre carícies i somriures, entre moixaines i abraçades... entre els mil petons que es queden pendents perquè, malgrat tot, no t’he deixat d’estimar. Perquè algun dia hauré de fer el pas i dir-te tot el que sento, perquè algun dia hauré de sincerar-me.

Tinc ganes de tornar-te a escoltar la veu, aquella veu que em feia, i segurament em farà, pujar els colors; aquella veu que sembla feta de cotó fluix perquè la tens fineta i suau: aquella veu que, malgrat ser fineta, em fa perdre el món de vista, a l’igual que els teus ulls esperança. Aquests ulls que em transmeten que no acabarem perdent-nos, que seguirem lluitant i ens acabarem trobant un dia de les nostres vides, i que et seguiré estimant en silenci fins que ja no pugui més i exploti com un volcà, deixi anar tot el que tinc dins i et digui que t’estimo, i que t’estimo molt. Que et trobo a faltar moltíssim.

Perquè avui recordo aquell fet que ens va marcar als camps de refugiades, d’on jo vaig fugir amb la meva família i el cor en un puny: jo caminava cap a la llibertat, però la teva germana, la teva mare i tu us quedàveu allà passant-les de tots colors. La teva germana, uf pobreta... Espero que estigui millor, no és pas fàcil viure el que va viure fa uns mesos, i a més saber que la culparan a ella. Quina ràbia de societat, quina merda d’estructura, quina merda de patriarcat... ens hem d’alçar en contra de tot això, i ho hem de fer ja!! No vull que hi hagi més casos com el de la teva germana, però per desgràcia passa cada dia; el què passa és que als camps passa més desapercebut perquè som masses allà dins. M’agradaria viure en una societat lliure on ens respectéssim per igual. M’agradaria saber que esteu bé, m’agradaria no trobar-te a faltar.

 

T’estimo bonica, espero veure’ns aviat.

 

Ahmed