ALTRES VIDES

 Avui us parlo de viure altres vides, de moments a remarcar, de moments a recordar.

D'aquella vida que va marxar prematurament.

Avui m’agradaria parlar-te de com m’imagino que hagués estat casa nostra sense guerra, sense conflictes bèl·lics... Avui m’agradaria parlar-te de què se’m cou pel cap mentre vaig fent les maletes per abandonar casa, i, de retruc, abandonar-te a tu també.

Perquè avui he decidit posar-me a escriure, he decidit plasmar en paper totes aquelles emocions que no em veig capaç de deixar traslluir perquè em fa por que només siguin coses meves. He decidit remoure emocions perquè m’anirà bé mantenir viva la memòria i recordar les nostres nits a Síria parlant fins les tantes.

Perquè avui he descobert que soc més valent del que em penso. Perquè avui he descobert que porto anys construint-me una cuirassa que vull fer desaparèixer però que em costarà... vull fer-la desaparèixer perquè no em permet ser jo mateix; i ara em fa por no saber-me’n desfer. Perquè tu no te n’adones, però porto molts anys enganyant-me a mi mateix. Perquè avui, que estic als camps després d’una travessia molt difícil, després d’un viatge on ens hem deixat l’esma i hem suat la cansalada. Un viatge on hem patit i hem plorat... el viatge més dur de la meva vida. Un viatge que jo vaig fer per terra en la teva companyia, amb la teva germana, la meva, i la meva mare, la teva... un viatge on la part gran de la família es va quedar a casa per estar més segures i perquè la darrera nit que vaig veure a la meva àvia em va dir que a ella ja no li quedava massa vida i preferia gastar-la tota a Síria; que ja era molt gran per emprendre un viatge d’aquestes dimensions i d’aquesta categoria. Que preferia passar la poca vida que li quedava en companyia de les tietes, ja que l’avi feia anys que ens havia deixat.

Perquè avui he descobert que aquesta valentia me la va proporcionar la meva àvia quan em va dir que ella ja era gran i que havia viscut molt, que volia que jo tingués una vida millor i que no la desaprofités. Que la gaudís al màxim perquè mai sabria quan agafaria la darrera alenada d’aire.

Avui m’agrada recordar aquell camí que vam fer juntes, amarades de suor i carregades com cargols, portàvem tota una vida a les nostres espatlles, tota una vida encabida en un parell de maletes i una motxilla d’esquena, petita, bruta i mig desfeta. Perquè avui recordo aquell revolt on vam veure aturada una família plorant i cavant un sot per enterrar una criatura que no havia suportat el camí de la vergonya. Puntualitzo: vergonya per haver hagut de suportar un conflicte a casa i haver hagut de marxar per haver-nos de buscar la vida i buscar un lloc on arrecerar-nos.

 

Avui encara no he trobat aquella estabilitat emocional de la què parlàvem l’última vegada que ens vam veure. Espero trobar-la aviat.

 

Ahmed