AMOR PROPI
Ara sí, novena carta!!
Primera carta de la Saadiya en terra d'acollida...
Avui escric ja des de terra d’acollida... Vam arribar ahir i
en aquests mesos que hem trigat en arribar dels camps a Artés no he pogut
escriure massa, així que, una vegada establertes, em poso a pensar en tots els
canvis que han passat al llarg d’aquests anys i no soc capaç d’assimilar-los:
primer l’estroncada de la infància amb la guerra, després la fugida d’Alep, més
tard la no-vida als camps de refugiades i les conseqüències que van
desencadenar (violació de drets humans i no humans, menyspreu de les que
sobrevivíem allà dins, superpoblació i mil malalties, infeccions a més no
poder, dutxes? Sí apa!!, distraccions zero... Però recordo quan ens vam
retrobar, va ser el dia més feliç de la meva estada allà, però en conseqüència
hi va haver un parell de molt tristos, i a més seguits, on tu vas tenir molt a
veure: el primer va ser quan li van fer a la meva germana l’aixecada de drets
més bèstia de la seva vida, quan van entrar dins la seva privacitat, quan la
van maltractar i li van fotre la vida enlaire... però de tot això tu no en
sabies res, això sí l’endemà ens vam veure i t’ho vaig explicar entre llàgrimes
i sanglots. Però ara me n’adono que no és només un factor dels camps, sinó que
en terra d’acollida també passa, però amb l’agreujant que als camps passa
desapercebut i no som ni notícia.
Perquè recordo que abans d’arribar als camps, per arribar a
Grècia, no ho vam fer a peu com ho vau fer vosaltres, sinó que ens vam
aventurar en un dingui per travessar el mar, perquè, com bé saps, ningú s’aventura
al mar si no és més segur que terra ferma... i en aquest cas ho era, almenys al
mar no van fer mal a la meva germana, ni a la meva mare, ni a mi... però després
en terra ferma va ser un calvari, va ser un horror. No vull recordar-ho, però
vull i necessito superar-ho encara que em costi llàgrimes i malsons, perquè el
que li va passar a la meva germana als camps, el dia abans de perdre’t de
vista, en terra d’acollida segueix passant però almenys aquí surt algun cas als
mitjans de comunicació, hi ha un dia per eradicar aquestes violències, hi ha un
dia a l’any per homenatjar aquestes dones que han patit el que va patir la meva
germana... i aquí almenys no ens invisibilitzen, o millor dit ens visibilitzen
més que als camps de refugiades. Almenys en terra d’acollida som tractades amb
una mínima igualtat i puc descobrir que la lluita en la qual estic sotmesa (una
de tantes, ja saps que soc activista i m’agrada lluitar per les causes que no
trobo justes i hem de millorar). Perquè ara m’he encoratjat per poder
visibilitzar que la lluita que hi ha al món àrab també està impregnada de
feminisme. Perquè he après que refugi també té nom de dona. Perquè he après que
puc somriure i treure’m la por de sobre quan vaig pel
carrer... Perquè he après que puc i he de ser lliure.
Ara, en
terra d’acollida, espero poder tenir més oportunitats i aprendre’m a estimar,
perquè l’amor propi és més necessari que qualsevol altre amor. (Ei, no dic que
no t’estimi però és necessari després de tot aprendre’m a estimar a mi mateixa.
T’estimo molt i ho saps).
Saadiya
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada