AMOR PROPI

Ara sí, novena carta!!

Primera carta de la Saadiya en terra d'acollida...

Avui escric ja des de terra d’acollida... Vam arribar ahir i en aquests mesos que hem trigat en arribar dels camps a Artés no he pogut escriure massa, així que, una vegada establertes, em poso a pensar en tots els canvis que han passat al llarg d’aquests anys i no soc capaç d’assimilar-los: primer l’estroncada de la infància amb la guerra, després la fugida d’Alep, més tard la no-vida als camps de refugiades i les conseqüències que van desencadenar (violació de drets humans i no humans, menyspreu de les que sobrevivíem allà dins, superpoblació i mil malalties, infeccions a més no poder, dutxes? Sí apa!!, distraccions zero... Però recordo quan ens vam retrobar, va ser el dia més feliç de la meva estada allà, però en conseqüència hi va haver un parell de molt tristos, i a més seguits, on tu vas tenir molt a veure: el primer va ser quan li van fer a la meva germana l’aixecada de drets més bèstia de la seva vida, quan van entrar dins la seva privacitat, quan la van maltractar i li van fotre la vida enlaire... però de tot això tu no en sabies res, això sí l’endemà ens vam veure i t’ho vaig explicar entre llàgrimes i sanglots. Però ara me n’adono que no és només un factor dels camps, sinó que en terra d’acollida també passa, però amb l’agreujant que als camps passa desapercebut i no som ni notícia.

Perquè recordo que abans d’arribar als camps, per arribar a Grècia, no ho vam fer a peu com ho vau fer vosaltres, sinó que ens vam aventurar en un dingui per travessar el mar, perquè, com bé saps, ningú s’aventura al mar si no és més segur que terra ferma... i en aquest cas ho era, almenys al mar no van fer mal a la meva germana, ni a la meva mare, ni a mi... però després en terra ferma va ser un calvari, va ser un horror. No vull recordar-ho, però vull i necessito superar-ho encara que em costi llàgrimes i malsons, perquè el que li va passar a la meva germana als camps, el dia abans de perdre’t de vista, en terra d’acollida segueix passant però almenys aquí surt algun cas als mitjans de comunicació, hi ha un dia per eradicar aquestes violències, hi ha un dia a l’any per homenatjar aquestes dones que han patit el que va patir la meva germana... i aquí almenys no ens invisibilitzen, o millor dit ens visibilitzen més que als camps de refugiades. Almenys en terra d’acollida som tractades amb una mínima igualtat i puc descobrir que la lluita en la qual estic sotmesa (una de tantes, ja saps que soc activista i m’agrada lluitar per les causes que no trobo justes i hem de millorar). Perquè ara m’he encoratjat per poder visibilitzar que la lluita que hi ha al món àrab també està impregnada de feminisme. Perquè he après que refugi també té nom de dona. Perquè he après que puc somriure i treure’m la por de sobre quan vaig pel carrer... Perquè he après que puc i he de ser lliure.

Ara, en terra d’acollida, espero poder tenir més oportunitats i aprendre’m a estimar, perquè l’amor propi és més necessari que qualsevol altre amor. (Ei, no dic que no t’estimi però és necessari després de tot aprendre’m a estimar a mi mateixa. T’estimo molt i ho saps).

 

Saadiya





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog