CAMPS DE MISÈRIA

Tercera engruna de la novel·la.

Carta entre els dos protagonistes.

Avui recordo aquella sensació de marxar de casa i haver-ho d’abandonar tot per començar de nou en un país incert. Avui recordo aquell moment precís en què vaig escoltar el cop de porta i, de retruc, l’esquerda que es va fer al sostre quan aquesta es va tancar.

Avui recordo les llàgrimes que van rodolar per les meves galtes quan vaig saber que mai més podria tornar a casa perquè ja no estava casa meva, perquè l’esperança que em feia tornar a casa cada dia ja no hi era, havia desaparegut com el temps que passàvem tu i jo al parc.

Avui recordo el somriure fals que et vaig fer, i et demano disculpes, perquè no volia que em veiessis plorar; volia somriure però m’era impossible; volia ser forta, però no ens enganyem, la guerra no m’ho permet pas, la guerra ens arrabassa tot el que estimem... Ens fa separar-nos, però no deixar-nos d’estimar ni de pensar (ni se’t passi pel cap que et deixo de pensar ni un sol dia, perquè aniries molt equivocat). A l’igual que sé que tu tampoc oblides aquells dies al parc amb el meu vestit blau cel, amb les meves sabates blanques, amb el meu somriure gegant, amb la meva trena negra, amb les meves galtes bullint...

Perquè avui recordo quan et vaig començar a estimar, però no t’ho puc dir per por... perquè, ho admeto, soc molt poruga, soc la baula feble d’aquesta cadena, soc la pota fluixa de la taula, soc la noia que només deixa veure torrents desbordats a través de la seva mirada... Perquè sé que tu no m’estimes, perquè sé que tu ja m’has oblidat i em fa mal, molt. Però no passa res, ja em tornaràs a pensar, o no qui sap; potser ja has oblidat aquelles nits a les golfes, aquelles nits d’abraçades, de secrets, de confessions, de quedar-me adormida a casa teva i despertar-me a les tantes amarada de suor per culpa d’un malson... Per aquelles nits en vetlla parlant fins a les tantes.

Recordo la darrera vegada que et vaig veure als camps, crec recordar que era Idomeni, o potser Vasilika, o potser... bé, és igual, no ho recordo. Recordo la plorera que em va agafar el dia en què et vaig donar el meu darrer record de casa, aquell tros de fusta insignificant. Aquell tros de fusta on hi havia les meves llàgrimes i el meu amor.

Tu recordes què em vas dir la darrera nit als camps? Jo, em sap greu, però ho he oblidat... Ja saps el què va passar i vull que hi hagi un buit espacio-temporal al meu cap per no reviure aquelles nits, vull i necessito oblidar.

 

Espero retrobar-nos aviat, de debò.

 

Atentament,

La teva veïna de Síria.

 

T’estimo


Comentaris

  1. Escrius molt bé, m'agrada molt com t'expresses i el teu estil lingüístic! Amb la teva manera d'escriure, transmets sensacions i emocions, no només paraules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta és la idea de les reflexions de la novel·la... Me n'alegro que es compleixi!!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog