DECISIONS

 He de decidir i decideixo agafar les regnes.

Avui m’agradaria parlar-vos d’un problema que tinc, un problema ben gran: prendre decisions. Potser per a vosaltres pot significar un pas més cap a la vostra maduresa, però per a mi representa un gran problema perquè em sento indefensa cada vegada que n’he de prendre alguna, sobretot si marcarà el meu futur d’alguna manera.

Moltes vegades he hagut de prendre decisions que m’han fet mal malgrat fossin pel meu bé; moltes vegades he hagut de decidir coses essencials sobre la meva vida amb només divuit anys, i se m’ha fet una bola perquè no em veia capaç o perquè no m’imaginava que hauria de prendre aquest tipus de decisions amb només divuit anys. No us estic parlant de decisions sobre l’àmbit acadèmic (que també tenen tela), sinó sobre el meu dia a dia; decisions tan simples (o tan complexes) sobre qui vull que formi part de la meva vida i com dic que no vull que algú en formi part sense que se senti atacada, sense ferir ni fer-me mal a mi mateixa (perquè m’he de curar en salut, tan física com mental; i us asseguro que algunes decisions que he hagut de prendre al llarg d’aquest darrer any no m’han ajudat gens a curar-la).

Perquè moltes vegades per petites picabaralles he acabat perdent a gent important (o almenys que m’ho semblava en un principi); perquè moltes vegades per enfrontaments que en un principi semblaven indiferents he acabat fent-me mal a mi mateixa i negant-me un dret tan bàsic com plorar davant les injustícies (no perquè no en tingués ganes, sinó pel fet que no em sortien les llàgrimes. Simplement perquè he malgastat llàgrimes en situacions que no mereixien la pena i ara ja no les sé recuperar); simplement que he vessat llàgrimes mentre altres s’estaven enorgullint a les meves esquenes de com ho estava passant. Però no passa res, he madurat, he girat pàgina (potser capítol, part o novel·la) i m’he fet més forta; ara soc molt més adulta que fa un any i les experiències negatives m’han fet topar-me amb una realitat que quedava oculta entre els núvols que em posaven al davant per poder dissimular el món que m’envolta, per evitar-lo fer de més colors (o per contra, fer-lo de tants colors que semblés irreal i irreconeixible). Perquè finalment em vaig acabar creient tot el que em deien,i no vaig ser capaç de prendre les meves decisions; però sabeu què us dic: S’ha acabat. Ja n’estic farta.

Espero aprendre’m a valorar una mica més i a poder decidir per mi mateixa sense mirar massa si a la resta els importa o no (sense fer mal, per suposat).